“L’ÚLTIMA MONEDA ISLÀMICA O LA QUADRATURA DEL CERCLE”
Carolina Doménech Belda
Professora Titular d’Arqueologia
Universitat d’Alacant
Article publicat en la Revista de Festes de Moros i Cristians de Callosa d’en Sarrià, any 2009
Quan a mitjans del segle XIII, Callosa va quedar sota el domini de Jaume I, este lloc era una alqueria musulmana. En ella vivien una comunitat de llauradors que, encara que físicament no es diferenciaven en cap cosa dels cristians que acabaven d’arribar, tenien unes formes de vida prou distintes i uns trets culturals molt diferents: parlaven una llengua distinta, l’àrab, seguien els rituals d’un altra religió, l’islam, i empraven una moneda diferent, la islàmica, que donat el seu prestigi a tota la Mediterrània, els conqueridors prompte començaran a imitar.
La moneda que més circulava per les nostres terres, des de feia un segle, era una moneda molt particular. Era d’argent, s’anomenava dirham i, a diferència del que és habitual, no era redona sinó quadrada (Figura 1).
Figura 1: Dirham almohade anònim sense seca.
També hi havia moneda d’or, el dinar o dobla com el coneixien els cristians, però esta, donat el seu valor més elevat, no circulava amb tanta freqüència als àmbits rurals. El dirham d’argent era, sense dubte, la moneda circulant més habitual, com ho confirmen les nombroses troballes que ens han arribat tant en forma d’ocultacions com de pèrdues involuntàries. Com la resta de les monedes encunyades per estats islàmics, mancaven de qualsevol imatge: ni governants, ni divinitats, ni edificis o emblemes significatius apareixen representats en el numerari. Només un text escrit en àrab apareixia en estes monedes i, pel que fa als dirhams almohades, este era un text exclusivament religiós. Cap menció al governant i els seus títols, ni tan sols la data d’encunyació que era una informació habitual en les monedes islàmiques. Només, de vegades, el nom del taller emissor escrit en lletra menuda al final de la llegenda, ens informa del lloc on va ser fabricada. Són doncs, monedes anònimes mancandes de data i també, molt sovint, de seca.
Però el contingut religiós de les llegendes de les monedes almohades no suposa cap novetat. Des que a finals del segle VII un califa Omeya, anomenat `Abd al-Malik, feu una gran reforma del numerari, les llegendes religioses i les sures alcoràniques havien sigut habituals a les monedes islàmiques, substituint les representacions iconogràfiques del numerari antic per l’escriptura i fent de l’epigrafia el seu signe identificatiu. El que sí va canviar va ser el contingut d’estes llegendes, adaptades ara al model doctrinal xiïta de la dinastia, i el tipus de lletra emprada. Fins als almohades, el tipus de lletra habitual en les monedes havia sigut l’anomenada cúfica, de caràcter geomètric, angulós i sense els característics signes diacrítics de ratlles o punts que acompanyen a les lletres de l’alfabet àrab o califato. Els almohades decidiren innovar emprant un tipus epigràfic diferent: l’escriptura nesjí, de caràcter cursiu i amb signes de puntuació.
Però la novetat més evident i cridanera dels dirhams almohades, fou la seua forma quadrada. Els almohades, gran reformadors en el camp administratiu i fiscal, ho foren també pel que fa al disseny de les seues monedes adoptant l’ús del quadrat: inscrit dintre d’un cercle per a la moneda d’or, el dinar (Figura 2), i com a forma del perfil de la moneda en el cas de les encunyacions en argent, és a dir, el dirham i el seu divisor el semidirham.
Figura 2: Monedes d’or almohades del Museu Casa de la Moneda.
Moltes són les opinions expressades per tal d’explicar l’adopció d’esta forma tan poc comú en les monedes. Segons Salvador Fontenla (1988, 70) l’elecció de la forma quadrada no fou una cosa capritxosa sinó que, a més d’una eina de diferenciació i propaganda política, els estaments religiosos afirmaven que el dirham quadrat havia sigut profetitzat pels astròlegs. Per a altres investigadors, esta innovació casa bé amb la política de reformes de tot tipus portada a terme per la dinastia almohade i és evident que era un bon mitja de diferenciació amb el circulant anterior del que tenien prou interés en distanciar-se. En efecte, els seus predecessors, els almoràvits, eren considerats pels almohades una dinastia corrupta i infidel i el seu numerari, de bona llei i alta perfecció tècnica, fou continuat per un personatge peculiar i molt conegut a estes terres: Sa`d ibn Mardanīš, més conegut com el rei Llop per les cròniques cristianes. Este personatge havia plantat cara a la dinastia almohade, i havia aconseguit governar de manera independent un ampli territori que comprenia València i Murcia, des de 1147 fins a la seua mort en 1172. Les monedes del rei Llop havien sigut de molt bona qualitat, havien estat molt ben encunyades i gaudiren d’un gran prestigi (Figura 3).
Figura 3: Dinar de Muhammad ibn Sa`d ibn Mardanīš conservat en el MARQ.
Per això varen circular fora de les fronteres dels territoris d’Ibn Mardanīš, com les regnes cristians de Castella i Aragó on eren molt apreciades i conegudes com maravedises lupinos, i les terres del nord més enllà dels Pirineus. Però estes monedes del rei Llop eren, com totes, redones.
Front a estes monedes d’Ibn Mardanīš, i com una resposta evident al model seguit pels almoràvits, els almohades varen optar per unes emissions clarament diferenciades en l’aspecte formal i amb fortes connotacions religioses on, segons Miguel Vega i altres autors (2002), la forma de la moneda recordaria una pàgina del llibre sagrat islàmic per excel·lència, l’Alcorà, fins al punt que, als dinars d’or, el text central de l’anvers es continuava al revers a la manera de dues pàgines d’un mateix full. El text diu així:
Anvers:
En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós
Déu beneïsca a Mahoma y a la seua parentela
Alabança a Déu, únic.
No hi ha més divinitat que Déu, Mahoma es l’Enviat de Déu
Revers:
y el Mahdí, és l’Imam de la Comunitat,
que advoca per la disposició de Déu.
El califa, l’Imam
Abu Muhammad Abd al-Mumin
Fill d’Alí, Príncep dels creients[1].
Als dirham d’argent, la continuïtat és de tipus doctrinal, mencionant l’essència de Déu i els seus atributs a l’anvers, i a Déu, el profeta y el Mahdí o messies al revers, nomenant-los de manera decreixent i seguint el model religiós de les dinasties xiïtes. La traducció de la llegenda dels dirhems almohades és la següent:
Anvers:
No hi ha altra divinitat que Déu,
La disposició tota es de Déu,
No hi ha força sinó per Déu
Revers:
Déu és el nostre Senyor,
Mahoma és el nostre Enviat,
El Mahdí és el nostre Guia
Esta llegenda, pronunciada en àrab té a més una musicalitat derivada de la utilització d’uns recursos lingüístics concrets com ara les frases curtes, rítmiques i plenes de repeticions que li aporten una sonoritat pròxima a la d’una lletania.
A banda de les connotacions religioses dels amonedaments almohades, cal dir que el model va ser continuat tant en territori andalusí com per altres dinasties musulmanes del nord d’Àfrica. És més, estos dirhams van seguir circulant després de la caiguda de la dinastia no sols en al-Andalus sinó també més enllà de les seues fronteres. Els dinars, de molt bona llei eren molt apreciats a l’Europa cristiana mentre que els dirhams d’argent també de bona qualitat, era la moneda més habitual en tota la Mediterrània occidental. Això explica que els estats cristians emeteren moneda imitant-la en seques com ara les de Pisa o Marsella i en altres del territori de la Corona d’Aragó. El propi Jaume I va permetre encunyar dirhams quadrats imitant als dirhams almohades a Montpeller, Lleida, Barcelona, Mallorca i pareix que també, en la pròpia ciutat de València una volta conquerida. Es tracta de monedes conegudes com a millaresos, que no sempre es distingeixen fàcilment dels vertaders dirhams almohades, encara que, de vegades, es delaten per errades epigràfiques, una escriptura tosca, un cospell més gran que l’original o un pes inferior (Figura 4). Els millaresos varen continuar encunyant-se fins al regnat d’Alfons el Magnànim, encara que amb una argent de pitjor qualitat, per a pagar les mercaderies comprades al nord d’Àfrica, per la qual cosa eren exportats massivament (Crusafont, 1982, 46).
Figura 4: Millarès amb el cospell retallat.
Estes emissions de monedes àrabs per part dels regnes cristians, explicades tradicionalment per raons comercials, indiquen que estos estats mancaven d’una moneda forta i de prestigi. La tradició monetària de l’Europa cristiana era molt més curta amb emissions irregulars, esporàdiques i influenciades pel sistema monetari islàmic. De fet, l’ús de la moneda com a element d’intercanvi és un dels signes diferenciadors més evident entre la societat islàmica, plenament acostumada a fer-ne ús, i el món cristià on la moneda no era emprada massa sovint. El testimoni de les troballes monetàries és ben significatiu en este sentit: coneixem un gran nombre de troballes de peces aïllades i de tresorets formats per nombroses monedes d’època almohade (Figura 5), l’últim període de presència musulmana a les nostres terres; per contra, les troballes de tresorets de moneda cristiana a les terres alacantines és pràcticament inexistent, llevat d’una troballa casual feta al terme municipal de l’Atzúvia (Costa, 1996). Este panorama que reflecteixen les troballes, ens acosta a altra realitat: la que fa referència a la capacitat emissora d’un i altre estat. Mentre que l’estat islàmic fa emissions anuals i fica en circulació una important quantitat de numerari, les emissions de moneda en l’antic regne de València foren prou escases: Jaume I, tant sols, va emetre moneda en dues ocasions durant els 38 anys que va regnar, si bé amb estes dues emissions es va ficar en circulació una gran quantitat de moneda, més de 30.000 marcs d’argent. Els seus successors no encunyaren moneda fins a Pere IV, ja en la segona meitat del segle XIV[2], i és en esta centúria quan per primera vegada els regnes de la corona d’Aragó encunyen or, i ho faran adoptant una moneda d’un estat estranger: el florí de la república italiana de Florència.
Figura 5: Tresor de monedes almohades conservat en el Museu Arqueològic de Córdoba.
La tradició monetària andalusina d’usar la moneda com un objecte d’ús quotidià i, sobre tot, com una eina fiscal, deixarà pas, desprès de la conquesta cristiana de mitjans del segle XIII, a un nou model numismàtic derivat directament de les peculiaritats de la nova societat feudal on la moneda té prou menys presència i que ens apareix com molt poc monetitzada i dependent de sistemes monetaris estrangers. L’encunyació de millaresos, imitacions del dirham almohades, en és una bona mostra.
BIBLIOGRAFIA
COSTA, F. 1996: “Tresoret d’Ombria ( terme d’Atzúvia, Marina Alta, Alacant)” en Troballes Monetaries XII, Acta Numismática 26, p.213-220.
CRUSAFONT I SABATER, M. 1982: Numismática de la Corona Catalano-Aragonesa Medieval (785-1516), Madrid.
DOMÉNECH BELDA, C. 2003: Dinares, dirhames y feluses. Circulación monetaria islámica en el País Valenciano, Alicante.
FONTENLA BALLESTA, S. 1988: “L a Numismática Almohade” I Jarique de Estudios Numismáticos Hispano-Arabes, Lérida, p.67-88.
PEÑA MARTÍN, S. y VEGA MARTÍN, M., 2004: “Hasta cuándo perduró el modelo de la antigüedad en las monedas andalusíes?, Anejos del Archivo Español de Arqueología, XXXIII, p.91-97.
VEGA MARTÍN, M.; PEÑA MARTÍN,S. y FERIA GARCÍA, M.C. 2002: El mensaje de las monedas almohades. Numismática, traducción y pensamiento islámico, Cuenca.
[1] Seguim la traducció de Salvador Peña y Miguel Vega (2004).
[2] Llevat d’una emissió feta a Alacant per Jaume II en el context de la guerra amb el regne de Murcia.
