viernes, 26 de agosto de 2016

El capità Crespo, un militar carlí a Callosa d'en Sarrià (Alacant); per Joaquín Ronda Pérez



El capità Crespo, un militar carlí a Callosa d'en Sarrià (Alacant)

Joaquín Ronda Pérez


“Si tots els militars foren com Crespo, pòques guerres hihauría en lo mon” (Joaquim Martí Gadea)

Entre els personatges de Balones i Gorga, caricaturitzats pel retor Joaquim Martí i Gadea en l’obra Tipos d’espardenya i sabata, es troba el capità Crespo[1]. El prevere baloner el va incloure perquè, malgrat haver nascut a Benassau, el 12 de gener de 1815, José Crespo Puig va fer les primeres lliçons a Balones.

Joaquim Martí i Gadea (Balones, 1837 - Mislata, 1920)

Els pares del capità Crespo van ser José Crespo, “Pep de la Força”, i Margarita Puig, “la tia Margalita d’Àngela”. Segons Martí i Gadea, a l’edat de quinze o setze anys, Crespo va ingressar en el Convent de Franciscans de Cocentaina on, tal vegada, va rebre la primera tonsura, a més de la capacitació per a excercir de mestre d’escola.
El 18 d’abril de 1834, Crespo es va allistar a l’exèrcit com a soldat i va participar amb el Regimiento de Infantería de Zamora, al costat de la facció liberal, en les operacions de la primera guerra carlina a Catalunya.  A començaments del gener de 1836 va obtenir “la Cruz general”, pel setge i la presa del “Santuario de Nuestra Señora de Ot”[2].
El 19 d’abril de 1837, quan ja era cabo segon, Crespo es va es va passar a les tropes carlines. Martí i Gadea al·lega que el motiu de la deserció fou la desamortització de Mendizàbal que va afectar, entre d’altres, el Convent on ell havia professat.

Retrato del infante don CarlosVicente López Portaña,c. 1825
Óleo sobre lienzo, 126 x 87 cm. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.

Com a conseqüència de la derrota dels carlins, que es va materialitzar amb la signatura el 31 d’agost de 1839 del Conveni de Vergara, el tinent Crespo va haver d’abandonar el país i es va exiliar a França, on va romandre quasi nou anys. El 17 d’abril de 1848, gràcies al Reial Decret que amnistiava “á los generales, gefes y oficiales que sirvieron en las filas de D. Carlos en la última guerra civil”[3], va poder sol·licitar l’indult i regresar a Espanya.  
Durant tres anys, mentre esperava destinació, Crespó s’establí a Beniardà; per sort, atès l’article quart del esmentat Reial Decret, gaudia del mig sou de tinent. Al maig de 1852 s’incorporà al Regimiento de Infantería de Asturias en les guarnicions de València i Morella, però al juny de 1854, després de la revolució progressista, va tornar a la reserva tot i que es va beneficiar, en virtut d’una gràcia general promulgada, de l’ascens al grau de capità.
Llavors Crespo va aconseguir la plaça de mestre d’escola a Beniardà, on va matrimoniar amb Carmen, la germana del retor Pasqual Chinchilla Cebrián, una família que compartia amb ell la ideologia carlina. Una vegada el bienni progressista va concloure, el capità va incorporar-se de bell nou com a reservista per unes quantes casernes, regiments i batallons al llarg del país.
D’acord amb el relat de Martí i Gadea, a finals del 1859 Crespo es va confessar i va atorgar testament per anar-se’n amb el Batallón Arapiles a la guerra del Marroc. L’ardor guerrer del benasauer va durar menys de dos mesos: el febrer del 1860 ja estava al Batalló Provincial nº 74 d’Alcoi. Nogensmenys l’esdeveniment va ser prou per a aconseguir el grau efectiu de Capità. 
Al juliol del 1866, el militar resideix amb permís a Callosa, on el cunayt excercia les funcions eclesiàstiques. Hi estava quan va rebre la notícia de la concessió de la Creu de l’ordre militar de San Hermenegildo per antiguitat. Des d'aleshores es vinculà a aquest poble de la Marina. 

Gravat amb l'arribada de les tropes espanyoles a Àfrica. La guerra del Marroc va durar des d'octubre del 1859 fins a abril del 1860.
(Font: http://www.zumalakarregimuseoa.eus/es/actividades/investigacion-y-documentacion/la-guerra-de-africa-1859-1860-nueva/guerra-de-africa-1859-1860)

Al març del 1868, Crespo es va incorporar al Regimiento de Infantería de Granada amb base a València, on estava quan va esclatar la revolució de setembre. Sorprenenment Crespo es va afegir a l’alçament democràtic. Dos hipòtesi poden respondre aquesta actitud inesperada; que els carlins, en general, veren positivament qualsevol aldarull per a desestabilitzar la monarquia d’Isabel II, o bé que Crespo es vera arrossegat pels esdeveniments amb el seu Regimiento. Tant fóra una rao com una altra, el fet és que el 13 de juny de 1869 va jurar la constitució davant del comandant militar de Castelló.
Des de les primeries fins a les acaballes, els anys del sexenni democràtic foren tumuluosos a causa de les revoltes de caire extremista, tant per la banda dels carlins, com la dels republicans federals. Del primer tipus va ser una insurrecció que, pel agost del 1869, va tenir l’epicentre a la comarca del Maestrat, a Castelló, i que va finalitzar amb la derrota dels carlins a Catí[4]. Per aquests fets, Crespo va ser jutjat i absolt al setembre.
Un mes més tard, Crespo va col·laborar amb el Regimiento Granada a sufocar l’atac dels insurrectes republicans federals a València, el 16 d’octubre de 1869. Per aquest motiu, el general Prim, ministre de la Guerra, el va promoure al grau de comandant. 
Gravat de Tomás Padró Pedret del bombardeig de València del 16 d'octubre de 1869; 
(Font: El museo universal : periódico de ciencias, literatura, artes, industria y conocimientos útiles..., nº 44, 31-10-1869)

La resta de l’escalafó militar del comandant Crespo va transcórrer, sense sobresalts, entre València i Xàtiva. Al capdavall, al juliol del 1873, el militar va fixar la residència a Callosa, en estat de reemplaçament, fins que es va poder retirar, el 2 d’agost de 1875, a l'edat de seixanta anys, amb una paga de 360 pessetes per mes. 
Crespo estava a Callosa al octubre del 1873, quan una facció de carlins encapçalada pel benidormer Ricardo Fuster va entrar al poble. No obstant això, Miguel Guardiola, que ha historiat els fets, no fa cap esment a la seua participació en els esdeveniments[5].
El 20 de juny de 1880, el capità Crespo va enviudar de la senyora Carmen Chinchilla, la germana del retor[6]. De seguida, va contraure noces amb la Josefa Recio Betancourt[7], una dona jove d’origen Cubà que havia enviudat dos mesos abans del capità d’infanteria del dipòsit de Callosa, José Miquel Ferrer[8]. Malauradament, el segon matrimoni de Crespo va durar poc temps: el 1881, la senyora Josefa va morir d’un atac epilèptic quan tan sols tenia trenta-cinc anys. De cap matrimoni, Crespo va tenir descendència.
El 20 de decembre de 1887, el capità Crespo va morir, als setanta-dos anys, al carrer Sellesos número cinc del seu poble adoptiu.








[1] MARTÍ GADEA, Joaquim, Tipos d’espardenya y sabata (obra póstuma), Alicante, 1881, pp. 146-147.
[2] Les dades sobre la carrera militar de José Crespo Puig s’han obtingut de l’expedient militar que es conserva a l’Archivo Militar de Segovia.
[3] Gaceta de Madrid, 18 de abril de 1848.
[4] Castán Ferrer, Cristóbal, “Notas sobre el frustrado alzamiento carlista de 1869 en el Maestrazgo”, en Boletín del Centro de Estudios del Maestrazgo , nº 64, julio-diciembre de 2000
[5] GUARDIOLA FUSTER, Miguel, Carlistas, republicanos y liberales, Sevilla, 2012.
[6] Estaven domiciliats en el carrer Sagrario, nº2, on vivien amb el germà retor.
[7] Nascuda a Puerto Príncipe. Era filla del senyor José Recio, tinent de navili, i de Mercedes Betancourt. Ambdós eren naturals de Puerto Príncipe.
[8] Els batallons de dipòsit del cos d’Infanteria, més tard anomenats batallons de reserva, es van crear mitjançant l’article catorze del R. D. del 27-07-1877, per a l’ingrés d’aquells quintos que estaven en la reserva perquè esperaven una destinació o aquells que estaven en una situació militar transitòria com ara una licència temporal o il·limitada, els quintos de poca talla o els exempts del servei actiu per situació familiar; Gaceta de Madrid, 1-02-1879.  L’organització dels batallons de dipòsit es va adaptar a l’estructura dels partits judicials. El batalló número 28 d’Alcoi comprenia els jutjats d’Alcoi, Pego, Dénia i Callosa, que era la quarta companyia del batalló; Gaceta de Madrid, 17 de marzo de 1880.

lunes, 1 de agosto de 2016

Presentació del llibre Escriure un somni: breu història de la Galería Arrabal de Callosa d'en Sarrià (Alicante)

Acte celebrat el 30 de juliol de 2016 davant de la Galería Arrabal de Callosa. 


Bona nit i moltes gràcies a tots per la seua asistència.
Un llibre sempre té un autor o autors però molts colaboradors que el fan possible. Jo vull anomenar públicament a les persones que m’han donat suport en la plasmació d’este llibre.
Un esment molt destacat mereix Juan Bautista Galiana Ferrando perquè sense el seu impuls, el seu ànim i  la seua ajuda este llibre no existiria. A més, gràcies a Juan i amb la seua companyia, vaig passar una vesprada que sempre retindré en la memòria, la vesprada en què vaig tenir el plaer i l’honor de conversar amb tot un homenot: el professor i pintor Eberhard Schlotter.
Schlotter em va contar moltes coses que estan en el llibre i d’altres que no estan però que les vaig fer servir per a copsar l’espirit del temps en què transcorre l’estudi. Malauradament Schlotter ens va abandonar l’any passat, i a la seua memòria està dedicat el llibre que hui presentem.
Els altres colaboradors que han fet possible el llibre són França Galiana, Joan Yves Pascual, Maite Cano, Conxi Domènech, Lola Antón i el fotògraf Salvador Pascual.
Per descomptant, vull agrair Francesc Guardiola, regidor de cultura, que no va dubtar un instant quan li vaig proposar de publicar la història d’Arrabal.
Vull començar la presentació amb una referència al lloc on es trobem perquè és l’escenari principal de l’obra que hui veu la llum. Ara per ara esta replaceta rep el nom oficial de carrer raval, però en la memòria popular encara perviu amb el nom de racó del col·letge.
Este topònim té l’origen en un col·legi que va haver en este casalot que tinc a la meua esquena. El col·legi s’anomenava com la patrona, Nuestra Señora de las Injurias. El va fundar un retor nucier, Andrés Devesa Pérez, el 1878, quan excercia les seus funcions parroquials a Callosa. Este centre educatiu era una mena d’acadèmia que preparava per a l’exàmen oficial de batxillerat.
Segons el cronista de la Nucia Miguel Guardiola, biògraf de l’eclesiàstic, Andrés Devesa va ser un home de forta personalitat que es va dedicar amb cos i ànima a tres activitats:
  1. l’agricultura, d’on li va venir el seu malnom, “el retor poma”, perque sempre parlava de les excel·lents pomes que collia en la seua horta;
  2. A la instrucció dels jòvens de la comarca en este col·legi, on va obtenir grans èxits, com en l’any 1880 quan e setanta-huit alumnes que es van presentar a l’exàmen oficial només el van suspendre dos,
  3. La tercera activitat d’Andrés Devesa va ser l’atenció parroquial. Ací cal esmenar una anécdota d’home bragat: quan després d’estar a Callosa el van destinar de retor a Finestrat, el retor poma va fer coneixença del famòs roder Pinet, a qui solia reprende per les seues malifetes, però a qui va amagar en la seua heretat del Tossal quan la justícia el volia acaçar.
Andrés Devesa Pérez i els alumnes del Colegio Virgen de las Injurias de Callosa d'en Sarrià

En la història de la villa de Callosa, Adolf Salvà reconeix que no sap quan va deixar d’existir el col·legi. Jo tinc la hipòtesi que degué ser vora l’any 1897 quan un altre retor, en esta ocassió callosí, Càndido Guardiola Tasa, va fundar amb altres prohoms del poble el col·legi Nuestra Señora de los Remedios.
Esta introducció la faig servir perquè en el mateix edifici on estava el col·legi, vora noranta anys després, la senyora Imme Reich, va fundar la Galeria Arrabal.
Imagineu-vos per un instant què haguera dit el retor poma d’haver vist una dona alemanya jove, guapa i el·legant, obrint una galeria d’art contemporani en el casalot on ell havia dirigit el col·legi. Jo pense com molts de vosaltres, haguera dit que el món estava trastornat, però és que l’an 1964, quan la galeria va obrir les portes, el món del retor poma, una societat d’arrels centenàries, estava desapareixent a tota màquina immers en plena revolució turística.
Vull subratllar el substantiu revolució, perquè en estos anys el turisme estava provocant a la Marina una transformació tan radical de les seues estructures socials, mentals i econòmiques que el fenòmen mereix este calificatiu.
Cal explicar breument, que a la comarca es van desenvolupar dos models turístics diferents, que per descomptat tenien les seues relacions i expansions. D’un costat, estava un model nou: el turisme anomenat de mases. A grans trets, era un turisme d’estada curta, on el practicant cercava pasar-se’ho bé sense més pretensions, sense inquietuds profundes, sense fer cap atenció als factors particulars del lloc on es trovaba. Era el turisme dels tour operadors, dels avions charters, de les grans xifres i de les construccions verticals. Com tots els presents sabeu, em referisc a Benidorm, que va estar comandat políticament en esta època pel alcalde Pedro Zaragoza Orts.
D’altra banda, hi ha un model que renaix en estos anys a partir del turisme burgés de principis del segle XX. Es un arquetip que irradià des d’Altea, i també des d’altres punts de la Marina Alta, on els visitants, més que turistes, eren residents ja que la intenció era adquirir propietats per a venir sovint i establir-se llargues temporades. En conseqüència, els residents s’arrelaven més al terreny, la qual cosa fa que en ocassions la población autóctona els atorgava la categoria de veíns.
L’urbanisme que va implicar este model fugia de la construcción en altura i jo l’he classificat en dos grups. Bé podía ser un urbanisme de reciclatge, quan el resident reutilitzava una casa en el centre històric d’un poble o una casa d’horta i la reformava en un sentit tradicional; o un urbanisme horitzontal i en disseminat, que era quan el resident construïa de noves una vil·la o un xalet
En general, el resident que va venir en els anys seixanta prevenia del centre d’Europa. Tenia un nivell econòmic i cultural elevat, l’animava un ample ventall d’interesos i solia comportar-se amb respecte i curiositat per la cultura local i l’entorn.
En moltes ocassions el resident s’establia per oci, però d’altres, venia a treballar. En este grup es situen, per eixemple, els artistes, que va ser un nombre considerable dels nous residents. Cal afermar, que este col·lectiu no era desconegut a la comarca, hi tenim el cas més emblemàtic: la relació de l’escriptor Gabriel Miro amb Polop, però els intel·lectuals havien hagut d’interrompre les visites per la guerra civil, la segona guerra mundial i seues seqüeles.
Imatge de l'acte

En l’època de què parlem els artistes es van concentrar, sobre tot, a Altea afavorits per l’interés personal de l’alcalde que llavors presidia l’ajuntament: José María Planelles Zaragoza. Planelles, que era un apassionat de l’art, va saber mimar i complimentar els artistes perquè s’establiren al lloc i els va fer servir com assesors d’urbanisme i com a imatge turística del municipi.
Envoltada en este grup de gent que volia buscar-se la vida a la comarca mitjançant l’art es trobava Imme Reich una dona nascuda el 1924 a Hamburgo. La senyora Reich havia adquirit formació acadèmica i professional en el món de l’art i la decoració a Alemanya, a més de parlar idiomes. Per tant, era el personatge ideal per a construir un pont entre els residents que cercaven mobles, objectes o quadres de nivell per decorar les seues cases, i el grup dels artistes que perseguien viure del seu treball.
No obstant això, el pont que volia construir Imme Reich no era tan sols econòmic. Cal imaginar que els residents de què parlem vivien en un terreny desconegut per a ells, una mica inhòspit i atrassat, i desitjaven relacionar-se amb altres persones que estigueren en la mateixa situació amb l’intenció d’obtenir informació, consells o fer amistats. De l’altre costat, els artistes precisaven d’intercanviar impressions o de cercar influències. D’esta manera el plantejament d’Imme Reich va ser crear un espai per als aficionats a l’art, on hom poguera teixir vincles personals, lúdics, culturals i mercantils.
Esta idea de negoci va ser una de les raons perquè l’alemanya triara Callosa i, en concret, este racó. Si Imme haguera volgut obrir una simple tenda d’objectes de decoració i quadres, l’haguera establida a Benidorm o Altea; però el projecte anava més enllà i necessitava estar raonablement allunyat dels centres turístics, que costara un esforç arribar per tal de descartar escuadrinyadors. També buscava un immoble gran i ample per erigir, més que una galeria d’art, una casa, sa casa, on es poguera exposar i contemplar art tranquilament mentre es mantenia una conversa agradable amb persones cultivades.
De fet, si observeu les imatges que van passant dels interiors d’Arrabal, la galeria no deixava de ser una casa on hi havia vida; un lloc acollidor que no espantava el visitant, com ocurreix en moltes galeries d’art, sinó que convidava a sentir-se còmode i a gust. Per això, també, Imme i el seu marit Federico van fer de l’acte de rebre i acompanyar personalment el visitant una part primordial de les atencions d’Arrabal. Es tractava que el potencial client adquirira amb la seua visita una experiència artística i, a ser possible, se’n anara de la Galeria amb un quadre o una esculptura sota el braç.
Jo pensé, després d’haver estudiat la història d’Arrabal, que Imme va aconseguir fer realitat el somni romàntic que tenia quan va optar per viure a la comarca.


I ho sostinc perquè un munt d’artistes, que estan arreplegats en les pàgines del llibre, van exposar a la Galeria. Alguns vivien a la Marina, però d’altres, nacionals i estrangers, van voler intervenir pel cercle de prestigi que rodejava Arrabal. En este sentit, Imme i Federico eren molt escrupolosos a l’hora de triar els artistes que exposaven, i el segell d’artista d’Arrabal va convertir-se en un distinctiu de qualitat.
Com també, per cert, era de qualitat el client d’Arrabal, o més ben dit els amics d’Arrabal perquè la fidelitat de molts ens obliga a qualificar-los amb este mot. Mitjançant la lectura dels llibres de visita d’Arrabal he comprovat que per alguns residentes anar a la Galeria es va convertir en un ritual de les seues vacances a la comarca.
Malauradament, per les circumstàncies socials, econòmiques i culturals, l’art no estava entre les prioritats de la població del moment. Per això, crec jo, la trajectoria d’Arrabal ha passat pràcticament desapercebuda, malgrat que Imme i Federico van intentar fer públic el seu treball quan van participar en un seguit d’iniciatives culturals organitzades per les associacions, els centres educatius i l’ajuntament.
Este raonament justifica l’escriptura i la publicació d’este llibre. El deixar un testimoni perquè el públic callosí, el d’ara i el d’un futur, puga compendre la importancia que va tenir la Galeria Arrabal, gràcies a la qual el poble va connectar amb el corrent turístic i cultural que es va expandir des d’Altea.
Durant els quasi quaranta anys que Arrabal va estar funcionant, molts forasters van endinsar-se en el centre històric de la població i Callosa va ser, per a ells, alguna cosa més que un lloc de trànsit cap a les fonts de l’Algar o cap a Guadalest. Així les coses, ja no va ser estrany veure pels carrers estrets del poble un cotxe amb matrícula estrangera perseguint els inobidables rètols grogs. Tampoc veure algun famòs, com ara el cantant Manolo Escobar, que col·leccionava art i va freqüentar la galeria.
A més, Arrabal va formar part del currículum d’un llistat de pintors, ara reconeguts, que han passejat el nom d’Arrabal i, per tant de Callosa, al llarg del seu periple artístic pel món. Mitjançant Arrabal molts artistes van conéixer Callosa i la van reflectir en les seues obres. Alguns d’ells, fins i tot, van viure en les dos cases que Imme i Federico van adaptar com estudi i habitatge d’artistes. De fet, la Galeria Arrabal va ser un pol d’atracció per uns quants forasters que van decidir per tenir una casa a Callosa, o va imantar altres iniciatives culturals relacionades en el món artístic, com la que tenim ací al mateix racó: la Fundación Knecht Drenth.

Per últim, i no menys important, Imme i Federico, van ser mestres capdavanters en un assumpte que ara està molt de moda i que continua sent una asignatura pendent del poble: la conservació privada del patrimoni. Ells van ensenyar que una casa antiga podia ser transformada en un negoci atractiu o en un habitatge comfortable, o que un garbell, una cistella o un banc de canters no eren trastos vells; al contrari, si es col·locaven amb delicadeza podien acompanyar una esculptura artística.
De tota manera, l’interés que puga tenir el llibre ultrapassa l’àmbit callosí. La història d’Arrabal, la història d’Imme Reich, és també l’història de tots aquells que van fer possible la revolució turística. De tots es conegut que el turisme en la nostra comarca no el van fer les grans empreses, sinó la inicitiva, l’esforç i el treball d’un grapat d’empresaris que van obrir xicotets negocis, com ara un quiosc, un hotel, un bar o una tenda de souvenirs.
Esta premisa l’ha feta servir per analitzar el cas d’Arrabal com un tipus paradigmàtic de gestió empresarial, sobretot des del punt de vista del màrketing, una pràctica en la qual la Galería va ser bastant innovadora.
Heu de pensar que en esta època, ni a Callosa, ni a molts pobles de la contornà, els negocis s’anunciaven. Era normal, tota la clientela era gent del poble i, massa savien, on es trobaven totes les tendes i quines coses venien.
En canvi Arrabal, que es projectava cap a l’exterior, va posar cartells a l’entrada del poble i pels carrers, va fer material publicitari en quatre idiomes per repartir-lo i enviar-lo per carta, va organitzar festes d’inauguració de les exposicions o va atraure periodistes que van publicar articles de premsa per tal de donar a conéixer la galería. En el llibre, el lector té una mostra d’este material valuós tan per aquells que els agrada el disseny gràfic, com per als nostàlgics que enyoren el temps passat, quan les coses eren més sencilles i ingènues.
Per acabar, cal anunciar-vos que és un llibre de fàcil lectura, ni massa especialitzat, ni massa extens. Està escrit en valencià però inclou la traducció en castellà, està molt il·lustrat i té un disseny molt cuidat. No obstant això, com tot llibre d’història, és una obra en marxa, susceptible de ser millorada i aprofundida en alguns aspectes. Jo tan sols he posat uns fonaments. Espere que algu, en un futur, continue l’obra, perquè la Galeria Arrabal s’ho mereix.
Moltes gràcies per l’atenció
Joaquín Ronda Pérez

sábado, 28 de mayo de 2016

1ª FESTA DES PARLAR DE SA, TÀRBENA, 4 DE JUNY DE 2016






1ª FESTA DES PARLAR DE SA

Lliurament des premis des I Concurs Literari en Tarbener "Adolfo Salvà"
Recitals: "He mirat aquesta terra" i "Tots parlem de sa"
Berenar de germanor


martes, 19 de abril de 2016

L'assasinat del bisbe de Madrid i el magistrat Francisco Salvá Pont de Tàrbena; per Joaquín Ronda Pérez




L'assasinat del bisbe de Madrid i el magistrat Francisco Salvá Pont de Tàrbena
Joaquín Ronda Pérez
“Don Cayetano Galeote y Cotilla representa cuarenta y cinco años, y su fisonomía predispone poco en su favor”
 (Impressió de Benito Pérez Galdós després de visitar-lo en <<la Cárcel Modelo>>).

El 18 d’abril de 1886, a les deu i mitjà del matí, el senyor Narciso Martínez Izquierdo, el bisbe de la diòcesi Madrid-Alcalá, davallava del carruatge en la Seu de San Isidro per a oficiar els actes religiosos del diumenge de rams.
L’ambient era molt festiu; els actes se celebraven per primera vegada a Madrid des que era diòcesi i una multitud esperava en els esglaons de l’atri amb la intenció de besar l’anell bisbal.
Seu de San Isidro, xilografia de Pla y Valor, M., La Ilustración Ibérica, 1886.

De sobte, un home va aconseguir fer un lloc entre la gentada, treure un revòlver i descarregar tres trets al bisbe, que va caure ferit. Tot seguit, el criminal cridava amb veu ferma: Ya estoy vengado!, alhora que intentava suïcidar-se. La rapidesa d’actuació d’alguns dels presents, entre els quals hi havia membres de l’orde públic, ho va impedir.
L’homicida va ser detingut i traslladat a un calabós, on el governador civil i el jutge de guardia el van interrogar. Llavors es van assabentar de l’identitat del personatge: el retor Cayetano Galeote Cotilla. De seguida ordenaren que el reu fóra ingressat en la Cárcel Modelo.
Mentrestant, en una habitación de la Seu, el bisbe rebia els primers auxilis de dos metges que es trobaven per casualitat en l’aplec de San Isidro. La situació del ferit era greu i s’esperava l’arribada dels especialistes. No obstant l’acurada atenció cirúrgica, el malaurat va morir l’endemà del 19 d’abril, a les 17:15, després d’haver perdonat l’homicida.


Narciso Martínez Izquierdo (1830-1886).
                 (Font de la imatge: http://www.jccanalda.es/)

El 21 d’abril l’eclesiàstic era soterrat a la Seu en una cerimònia fastuosa, concorde amb l’estatus d’un alt dignatari.


Obelisc dedicat a Martínez Izquierdo en Rueda de la Sierra (Guadalajara).
(Font de la imatge: www.ruedadelasierra.com)

L’assasinat de Martínez Izquierdo complia tots els paràmetres per a provocar una gran commoció en una societat, que estava fascinada per la criminalitat i la figura del criminal[1]. Aquest impacte va estar amplificat per la narració, a tall de fulletó o novel·la per entregues, que la premsa va fer del delicte i dels protagonistes[2]. Però, a més de l’entreteniment, el discurs periodístic cercava una finalitat ideològica; per tant, va contraposar les trajectòries de Galeote i Martínez Izquierdo per emfatitzar les virtuts del bisbe.
Els diaris insistien d’assenyalar l’origen rural i humil dels dos, que sols van poder accedir a la “carrera de los pobres”, la carrera eclesiàstica. Nogensmenys, el prelat era presentat com un espill de les virtuts de la societat burgesa: aquelles que l’havien fet prosperar individualment, com ara l’esforç, l’ambició, la generositat filantròpica, el prestigi de la representació política o la vàlua intel·lectual[3].

Casa on va nàixer el bisbe en el poblet de Rueda de la Sierra (Guadalajara), el 29 d'octubre de 1830.
(Font de la imatge: www.ruedadelasierra.com)

Mentre, la figura de Galeote, sobreeixia de les planes dels diaris com l’epítom dels curas francos o sueltos que circulaven pel Madrid de la fi de segle. Galdós esbossa com era l’ambient: “Madrid, como ciudad muy populosa, favorece ciertas licencias, encubre las faltas, y muchos que no pueden vivir según su índole en las poblaciones pequeñas, campan aquí por sus respetos, sin que nadie se meta con ellos. En Madrid hay muchos clérigos que apenas usan el traje eclesiástico; otros frecuentan los cafés y aun sitios peores; los hay que dicen dos o tres misas al día, en diferentes iglesias, y por fin, las prácticas rigurosas del celibato eclesiástico no suelen ser, en bastantes casos, más que una vana fórmula”[4].



Benito Pérez Galdós en la finca familiar de Los Lirios (Gran Canaria), el 1890. Malgrat el liberalisme de l'escriptor, en les cròniques va ser partidari de castigar durament Galeote.
(Font de la imatge: https://es.wikipedia.org/)


Justament, els periodistes recordaven que la diòcesi de Madrid-Alcalá havia estat fundada per tractar de ordenar l’estat indigne del clergat[5]. De fet, els publicistes, tant fa que foren conservadors o progressistes, van situar el mòbil del crim en la resistència violenta a l’acció reformadora de Martínez Izquierdo, el prelat designat pel papa León XIII per a mamprendre-la.
Per contra, Galeote justificava l’atac al bisbe per la deshonra que li havia supossat l’acomiadament de la capella on servia, el Cristo de la Salud i la passivitat del bisbe a l’hora de assignar-li una nova parròquia. Comptat i debatut, el retor al·legava que existia una conspiració en la seua contra.
Una altra justificació del ressó popular del crim fou la possibilitat de presenciar el judici oral en directe. El procés es va transformar en un entreteniment gratuït per a un públic curiós, que podia contar després les novetats en el café o en el patí de veïns.
En conseqüència, el 29 de setembre de 1886, quan es va obrir la primera sessió, al voltant de l’Audiència de Madrid, “se veían numerosos grupos deseosos de ver al Cura Galeote, a Dª Tránsito, su ama de gobierno, y a conquistar un asiento en la sala…”. Entre el públic, predominava “el bello sexo”, on hi havia, àdhuc, filles i dones de ministres. Com era habitual, els corresponsals del principals diaris van ocupar el seient que tenien reservat a la Sala després d'haver estat avisats mitjançant un nou descobriment tecnològic: el telèfon.
El Convent de la Visitació de l'orde de las Salesas va ser convertit, després de l'exclaustració, el 1870, en seu de l'Audiència de Madrid.
(Font de la imatge: http://www5.poderjudicial.es/) 

            Tot i que el Tribunal va tractar d’evitar-ho, des que va fer la primera aparició en la Sala, i durant les set sessions que va durar la causa, l’actitud de Galeote no va defraudar els desitjosos d’espectacle. El processat va interpretar tot els registres d’una obra tragicòmica; com ara la displicència i l’orgull, la seducció, el nerviosisme i l’agitació, la violència, el dramatisme o la ironia.
Aquesta representació teatral, que transmetia una imatge desequilibrada del retor, va recolçar l’única a línea de defensa de què disposava el senyor Villar Rivas, l’advocat de Galeote, per lliurar-lo de la pena de mort: al·legar la bogeria del culpable per obtenir la declaració d’irresponsabilitat i que ingressara en una casa de boigs.
Segons l’assesorament del lletrat defensor, tot els testimonis, fins i tot dos germans del retor, van manifestar el desequilibri mental de Galeote, i de passada d’altres membres de la família. D’entre els declarants, la que més agitació va suscitar entre el públic assistent fou la senyora Tránsito Durdal, la dona amb qui l’assasí convivia en règim d’hostalatge. La premsa havia publicat unes quantes xafarderies del vincle entre els dos, una de les quals fou que en el pis on vivien en la calle Mayor, “no se encontró más que una cama”[6].
Tanmateix, el certificat de la bogeria de Galeote necessitava el peritatge dels experts. La defensa va cridar tres metges d’excepcional categoria professional, José María Escuder, Luis Simarro i Jaime Vera, que eren deixebles del psiquiatre viler José María Esquerdo Zaragoza (1842-1912)[7].
El doctor Jaime Vera López (1859-1918). A més de l'activitat professional com a metge, el doctor Vera va estar, amb Pablo Iglesias Posse, un dels fundadors del PSOE.
(Font de la imatge: http://ies.jaimevera.madrid.educa.madrid.org/)
L’escola d’Esquerdo feia servir els postulats degeneracionistes en el diagnòstic de la bogeria: mitjançant  l’estudi de l’herència biològica i els trets físics i psíquics es podía conéixer l’estat mental d’un individu.
El treball dels perits defensors, en aquest sentit, va ser intens i minuciós. Escuder va anar a Vélez-Málaga a fi de fer els arbres genealògics de les nissagues Galeote i Cotilla. El doctor es va remuntar fins a cinc generacions per tal d’esbrinar els antecedents de bogeria familiar. D’altra banda, el doctor Simarro va llegir un inform a la Sala, que arrelava en un exhaustiu estudi antropomètric del retor, com ara la messura del crani, l’anàlisi del dentat o l’exploració de la retina dels ulls i del tamany del cor. A més, es van considerar símptomes de degeneració de Galeote l’extraordinària memòria, la quequesa i la sordera.
Tot plegat, els tres alienistes estaven d’acord en el diagnòstic; el doctor Vera va assenyalar: “Galeote ofrece un caso típico del delirio de grandezas en incubación, y un caso perfecto, acabado del delirio de persecución”; per tant, “Galeote no cometió el delito en un momento de lucidez”, i era irresponsable de l’acte d’assasinat.
Després d’intervenir els tres perits forenses nomenats per la Sala, un dels quals va estar d’acord amb la bogeria de Galeote, el procés va concloure amb les acusacions del fiscal, les al·legacions de la defensa i la declaració de l’acusat.
A l’últim, el nou d’octubre de 1886, el Tribunal va pronunciar la sentència. L’òrgan constituït pel senyor Juan Manuel Romero, President, i els dos magistrats ponents, el senyor Francisco Salvá Pont i el senyor Enrique de Illana Mier, va condemnar Cayetano Galeote a la pena de mort per l’assasinat del senyor Narciso Martínez Izquierdo.
Durant el temps previ a l’execució de la sentencia, la premsa va fer ressó de l’agreujament de l’estat mental de Galeote, segons la comunicació del metge de la cárcel Modelo; una situació que va aprofitar l’advocat, el senyor Villar Rivas, per a plantejar un recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.
En aquesta ocasió, els psiquiatres van guanyar els juristes i van aconseguir l’indult de Galeote, gràcies a l’admirable treball del lletrat Villar, que va aportar dos memòries de la Real Academia de Medicina per confirmar les conclusions dels doctors Simarro, Vera i Escuder.
El quinze de març de 1888, el retor va ingressar sine die en el manicomi Santa Isabel de Leganés (Madrid), on va romandre trenta-sis anys, fins a la mort, el tres d’abril de 1922, quan tenia huitanta-dos anys.


Cel·la en el manicomi de Santa Isabel de Leganés (Madrid); dibuixada per Miranda i gravada per Manchón. El juliol de 1898, Galeote va protagonitzar una fugida en grup de la casa de boigs fins al 14 de maig de 1899, quan va ser detingut per la policia.
(Font de la imatge: La Ilustración Española y Americana, nº 42, 08-11-1872, p. 668)


En el moment dels fets que hem relatat, el magistrat Francisco Salvá Pont estava a punt de complir seixanta-set anys, una edat certament avançada per a l’època. Aquest últim període de la vida profesional, l’havia implicat assolir en fi l’estabilitat en l’Audiència de Madrid, després de vint-i-quatre anys de destinació rere destinació a tot el llarg del país. De fet, en aquest tribunal es jubilaria com a President de Sala cinc anys després del crim de Galeote, el vint-i-sis d’octubre de 1891.
Francisco Salvá Pont (Tàrbena, 1819-1908).
(Font de la imatge: Arxiu Privat)

D’ençà, s’abogat tornaria a Tàrbena on va fer una vida retirada fins a la mort, el vint-i-sis d’octubre de 1908. Tal vegada, en alguna reunió al caliu de la llar de sa casa d’es Coll de sa Creu o de la plaça, el jutge retirat va contar als amics o a la familia el trist cas del cura Galeote i l’assasinat del bisbe de Madrid.





[1] CAMPOS MARÍN, Ricardo, “Crimen y locura. La patologización del crimen en la España de la Restauración”, Norba. Revista de Historia, vol. 20, pp. 85-105. L’interés pel delicte i els delinquents desbordava les fronteres nacionals: per eixemple, el diari britànic The Times va publicar la notícia de l’assasinat de Martínez Izquierdo i La Prensa de Buenos Aires va tenir un redactor excepcional de l’esdeveniment: Benito Pérez Galdós. Les cròniques del novel·lista canari estan publicades: PÉREZ GALDÓS, Benito, El crimen de la calle de Fuencarral. El crimen del cura Galeote, Madrid, 2002.
[2] L'any del magnicidi, el 1886, l’impremta de Juan Iniesta de Madrid va publicar el fulletó, El asesinato del Obispo de Madrid-Alcalá. Aquest text, s’inclou en un capítol del llibre: VARELA, Julia i ÁLVAREZ-URÍA, El cura Galeote, asesino del obispo de Madrid-Alcalá, Madrid, 1979. 
[3] Fins i tot, els diaris destacaven que l’any 1873, Martínez Izquierdo, que representava en el Congrés la facció política més conservadora, la carlina, va estar propossat a Roma com a bisbe de Salamanca pel senyor Emilio Castelar, president de la I República, que admirava i respectava el rival polític.
[4] PÉREZ GALDÓS, Benito, El crimen de la calle de Fuencarral. El crimen del cura Galeote, Madrid, 2002, p. 64.
[5] El 7 de març de 1885, el papa León XIII va desemembrar l’arxidiòcesi de Toledo i va fundar la diòcesi de Madrid-Alcalà per satisfir millor les necessitats espirituals de la capital i tenir un control més directe i proper del clergat.
[6] La senyora Tránsito va confesar que els dos havien fet coneixença a Vélez-Málaga, el poble de la família Galeote, perquè era amiga d’Ana María Galeote. Després d’haver-se quedat òrfena, la germana del retor l’havia recomanada d’anar-se’n a Madrid per servir-lo.
Galdós, que la va visitar en el pis, escriu: “Doña Tránsito es mujer que se gana las simpatías en cuanto se la trata. Representa treinta y cinco años, y tiene figura esbelta, fisonomía inteligente y modales corteses”; PÉREZ GALDÓS, Benito, El crimen de la calle de Fuencarral. El crimen del cura Galeote, p. 81.
[7] El doctor Esquerdo va participar en qualitat de pèrit en el judici del famòs criminal José Garayo, el Sacamantecas, un assasí i violador que ara qualificaríem “en sèrie”.