El capità Crespo, un militar carlí a Callosa d'en Sarrià (Alacant); per Joaquín Ronda Pérez

El capità Crespo, un militar carlí a Callosa d'en Sarrià (Alacant)

Joaquín Ronda Pérez

 http://orcid.org/0000-0002-4230-4075

“Si tots els militars foren com Crespo, pòques guerres hi hauría en lo mon” (Joaquim Martí Gadea)

Entre els personatges de Balones i Gorga, caricaturitzats pel retor Joaquim Martí i Gadea en l’obra Tipos d’espardenya i sabata, es troba el capità Crespo[1]. El prevere baloner el va incloure perquè, malgrat haver nascut a Benassau, el 12 de gener de 1815, José Crespo Puig va fer les primeres lliçons a Balones.

Joaquim Martí i Gadea (Balones, 1837 - Mislata, 1920)

Els pares del capità Crespo van ser José Crespo, “Pep de la Força”, i Margarita Puig, “la tia Margalita d’Àngela”. Segons Martí i Gadea, a l’edat de quinze o setze anys, Crespo va ingressar en el Convent de Franciscans de Cocentaina on, tal vegada, va rebre la primera tonsura, a més de la capacitació per a excercir de mestre d’escola.

El 18 d’abril de 1834, Crespo es va allistar a l’exèrcit com a soldat i va participar amb el Regimiento de Infantería de Zamora, al costat de la facció liberal, en les operacions de la primera guerra carlina a Catalunya.  A començaments del gener de 1836 va obtenir “la Cruz general”, pel setge i la presa del “Santuario de Nuestra Señora de Ot”[2].

El 19 d’abril de 1837, quan ja era cabo segon, Crespo es va passar a les tropes carlines. Martí i Gadea al·lega que el motiu de la deserció fou la desamortització de Mendizàbal que va afectar, entre d’altres, el Convent on ell havia professat.

Retrato del infante don Carlos, Vicente López Portaña,c. 1825. 
Óleo sobre lienzo, 126 x 87 cm. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.

Com a conseqüència de la derrota dels carlins, que es va materialitzar amb la signatura el 31 d’agost de 1839 del Conveni de Vergara, el tinent Crespo va haver d’abandonar el país i es va exiliar a França, on va romandre quasi nou anys. El 17 d’abril de 1848, gràcies al Reial Decret que amnistiava “á los generales, gefes y oficiales que sirvieron en las filas de D. Carlos en la última guerra civil”[3], va poder sol·licitar l’indult i tornar a Espanya.  

Durant tres anys, mentre esperava destinació, Crespó s’establí a Beniardà; per sort, atès l’article quart de l'esmentat Reial Decret, gaudia del mig sou de tinent. Al maig de 1852 s’incorporà al Regimiento de Infantería de Asturias en les guarnicions de València i Morella, però al juny de 1854, després de la revolució progressista, va tornar a la reserva tot i que es va beneficiar, en virtut d’una gràcia general promulgada, de l’ascens al grau de capità.

Llavors Crespo va aconseguir la plaça de mestre d’escola a Beniardà, on va matrimoniar amb Carmen, la germana del retor Pasqual Chinchilla Cebrián, una família que compartia amb ell la ideologia carlina. Una vegada el bienni progressista va concloure, el capità va incorporar-se de bell nou com a reservista per unes quantes casernes, regiments i batallons al llarg del país.

D’acord amb el relat de Martí i Gadea, a finals del 1859 Crespo es va confessar i va atorgar testament per anar-se’n amb el Batallón Arapiles a la guerra del Marroc. L’ardor guerrer del benasauer va durar menys de dos mesos: el febrer del 1860 ja estava al Batalló Provincial nº 74 d’Alcoi. Nogensmenys l’esdeveniment va ser prou per a aconseguir el grau efectiu de Capità. 
Al juliol del 1866, el militar resideix amb permís a Callosa, on el cunyat excercia les funcions eclesiàstiques. Hi estava quan va rebre la notícia de la concessió de la Creu de l’ordre militar de San Hermenegildo per antiguitat. Des d'aleshores es vinculà a aquest poble de la Marina. 

Gravat amb l'arribada de les tropes espanyoles a Àfrica. La guerra del Marroc va durar des d'octubre del 1859 fins a abril del 1860.
(Font: http://www.zumalakarregimuseoa.eus/es/actividades/investigacion-y-documentacion/la-guerra-de-africa-1859-1860-nueva/guerra-de-africa-1859-1860)

Al març del 1868, Crespo es va incorporar al Regimiento de Infantería de Granada amb base a València, on estava quan va esclatar la revolució de setembre. Sorprenenment Crespo es va afegir a l’alçament democràtic. Dues hipòtesis poden respondre aquesta actitud inesperada; que els carlins, en general, veren positivament qualsevol aldarull per a desestabilitzar la monarquia d’Isabel II, o bé que Crespo es vera arrossegat pels esdeveniments amb el seu Regimiento. Tant fóra una rao com una altra, el fet és que el 13 de juny de 1869 va jurar la constitució davant del comandant militar de Castelló.

Des de les primeries fins a les acaballes, els anys del sexenni democràtic foren tumuluosos a causa de les revoltes de caire extremista, tant per la banda dels carlins, com per la dels republicans federals. Del primer tipus va ser una insurrecció que, per l'agost del 1869, va tenir l’epicentre a la comarca del Maestrat, a Castelló, i que va finalitzar amb la derrota dels carlins a Catí[4]. Per aquests fets, Crespo va ser jutjat i absolt al setembre.

Un mes més tard, Crespo va col·laborar amb el Regimiento Granada a sufocar l’atac dels insurrectes republicans federals a València, el 16 d’octubre de 1869. Per aquest motiu, el general Prim, ministre de la Guerra, el va promoure al grau de comandant. 

Gravat de Tomás Padró Pedret del bombardeig de València del 16 d'octubre de 1869; 
(Font: El museo universal : periódico de ciencias, literatura, artes, industria y conocimientos útiles..., nº 44, 31-10-1869)

La resta de l’escalafó militar del comandant Crespo va transcórrer, sense sobresalts, entre València i Xàtiva. Al capdavall, al juliol del 1873, el militar va fixar la residència a Callosa, en estat de reemplaçament, fins que es va poder retirar, el 2 d’agost de 1875, a l'edat de seixanta anys, amb una paga de 360 pessetes per mes. 

Crespo estava a Callosa a l'octubre del 1873, quan una facció de carlins encapçalada pel benidormer Ricardo Fuster va entrar al poble. No obstant això, Miguel Guardiola, que ha historiat els fets, no fa cap esment a la seua participació en els esdeveniments[5].

El 20 de juny de 1880, el capità Crespo va enviduar de la senyora Carmen Chinchilla, la germana del retor[6]. De seguida, va contraure noces amb Josefa Recio Betancourt[7], una dona jove d’origen cubà que havia enviduat dos mesos abans del capità d’infanteria del dipòsit de Callosa, José Miquel Ferrer[8]. Malauradament, el segon matrimoni de Crespo va durar poc temps: el 1881, la senyora Josefa va morir d’un atac epilèptic quan tan sols tenia trenta-cinc anys. De cap matrimoni, Crespo va tenir descendència.

El 20 de desembre de 1887, el capità Crespo va morir, als setanta-dos anys, al carrer Sellesos número cinc del seu poble adoptiu.

---

[1] MARTÍ GADEA, Joaquim, Tipos d’espardenya y sabata (obra póstuma), Alicante, 1881, pp. 146-147.

[2] Les dades sobre la carrera militar de José Crespo Puig s’han obtingut de l’expedient militar que es conserva a l’Archivo Militar de Segovia.

[3] Gaceta de Madrid, 18 de abril de 1848.

[4] Castán Ferrer, Cristóbal, “Notas sobre el frustrado alzamiento carlista de 1869 en el Maestrazgo”, en Boletín del Centro de Estudios del Maestrazgo , nº 64, julio-diciembre de 2000

[5] GUARDIOLA FUSTER, Miguel, Carlistas, republicanos y liberales, Sevilla, 2012.

[6] Estaven domiciliats en el carrer Sagrario, nº2, on vivien amb el germà retor.

[7] Nascuda a Puerto Príncipe. Era filla del senyor José Recio, tinent de navili, i de Mercedes Betancourt. Ambdós eren naturals de Puerto Príncipe.

[8] Els batallons de dipòsit del cos d’Infanteria, més tard anomenats batallons de reserva, es van crear mitjançant l’article catorze del R. D. del 27-07-1877, per a l’ingrés d’aquells quintos que estaven en la reserva perquè esperaven una destinació o aquells que estaven en una situació militar transitòria com ara una licència temporal o il·limitada, els quintos de poca talla o els exempts del servei actiu per situació familiar; Gaceta de Madrid, 1-02-1879.  L’organització dels batallons de dipòsit es va adaptar a l’estructura dels partits judicials. El batalló número 28 d’Alcoi comprenia els jutjats d’Alcoi, Pego, Dénia i Callosa, que era la quarta companyia del batalló; Gaceta de Madrid, 17 de marzo de 1880.

Novedad bibliográfica: La enseñanza pública en Jávea en el siglo XIX, por Juan Bautista Codina Bas

Novedad bibliográfica: 

La enseñanza pública en Jávea en el siglo XIX, por Juan Bautista Codina Bas

Para contactar con el autor: juancodinabas@yahoo.es

Presentació del llibre Escriure un somni: breu història de la Galería Arrabal de Callosa d'en Sarrià (Alicante)

Acte celebrat el 30 de juliol de 2016 davant de la Galería Arrabal de Callosa. 

Bona nit i moltes gràcies a tots per la seua asistència.

Un llibre sempre té un autor o autors però molts colaboradors que el fan possible. Jo vull anomenar públicament a les persones que m’han donat suport en la plasmació d’este llibre.

Un esment molt destacat mereix Juan Bautista Galiana Ferrando perquè sense el seu impuls, el seu ànim i  la seua ajuda este llibre no existiria. A més, gràcies a Juan i amb la seua companyia, vaig passar una vesprada que sempre retindré en la memòria, la vesprada en què vaig tenir el plaer i l’honor de conversar amb tot un homenot: el professor i pintor Eberhard Schlotter.

Schlotter em va contar moltes coses que estan en el llibre i d’altres que no estan però que les vaig fer servir per a copsar l’espirit del temps en què transcorre l’estudi. Malauradament Schlotter ens va abandonar l’any passat, i a la seua memòria està dedicat el llibre que hui presentem.

Els altres colaboradors que han fet possible el llibre són França Galiana, Joan Yves Pascual, Maite Cano, Conxi Domènech, Lola Antón i el fotògraf Salvador Pascual.

Per descomptant, vull agrair Francesc Guardiola, regidor de cultura, que no va dubtar un instant quan li vaig proposar de publicar la història d’Arrabal.

Vull començar la presentació amb una referència al lloc on es trobem perquè és l’escenari principal de l’obra que hui veu la llum. Ara per ara esta replaceta rep el nom oficial de carrer raval, però en la memòria popular encara perviu amb el nom de racó del col·letge.

Este topònim té l’origen en un col·legi que va haver en este casalot que tinc a la meua esquena. El col·legi s’anomenava com la patrona, Nuestra Señora de las Injurias. El va fundar un retor nucier, Andrés Devesa Pérez, el 1878, quan excercia les seus funcions parroquials a Callosa. Este centre educatiu era una mena d’acadèmia que preparava per a l’exàmen oficial de batxillerat.

Segons el cronista de la Nucia Miguel Guardiola, biògraf de l’eclesiàstic, Andrés Devesa va ser un home de forta personalitat que es va dedicar amb cos i ànima a tres activitats:

1. l’agricultura, d’on li va venir el seu malnom, “el retor poma”, perque sempre parlava de les excel·lents pomes que collia en la seua horta;
2. A la instrucció dels jòvens de la comarca en este col·legi, on va obtenir grans èxits, com en l’any 1880 quan e setanta-huit alumnes que es van presentar a l’exàmen oficial només el van suspendre dos,
3. La tercera activitat d’Andrés Devesa va ser l’atenció parroquial. Ací cal esmenar una anécdota d’home bragat: quan després d’estar a Callosa el van destinar de retor a Finestrat, el retor poma va fer coneixença del famòs roder Pinet, a qui solia reprende per les seues malifetes, però a qui va amagar en la seua heretat del Tossal quan la justícia el volia acaçar.

Andrés Devesa Pérez i els alumnes del Colegio Virgen de las Injurias de Callosa d'en Sarrià

En la història de la villa de Callosa, Adolf Salvà reconeix que no sap quan va deixar d’existir el col·legi. Jo tinc la hipòtesi que degué ser vora l’any 1897 quan un altre retor, en esta ocassió callosí, Càndido Guardiola Tasa, va fundar amb altres prohoms del poble el col·legi Nuestra Señora de los Remedios.

Esta introducció la faig servir perquè en el mateix edifici on estava el col·legi, vora noranta anys després, la senyora Imme Reich, va fundar la Galeria Arrabal.

Imagineu-vos per un instant què haguera dit el retor poma d’haver vist una dona alemanya jove, guapa i el·legant, obrint una galeria d’art contemporani en el casalot on ell havia dirigit el col·legi. Jo pense com molts de vosaltres, haguera dit que el món estava trastornat, però és que l’an 1964, quan la galeria va obrir les portes, el món del retor poma, una societat d’arrels centenàries, estava desapareixent a tota màquina immers en plena revolució turística.

Vull subratllar el substantiu revolució, perquè en estos anys el turisme estava provocant a la Marina una transformació tan radical de les seues estructures socials, mentals i econòmiques que el fenòmen mereix este calificatiu.

Cal explicar breument, que a la comarca es van desenvolupar dos models turístics diferents, que per descomptat tenien les seues relacions i expansions. D’un costat, estava un model nou: el turisme anomenat de mases. A grans trets, era un turisme d’estada curta, on el practicant cercava pasar-se’ho bé sense més pretensions, sense inquietuds profundes, sense fer cap atenció als factors particulars del lloc on es trovaba. Era el turisme dels tour operadors, dels avions charters, de les grans xifres i de les construccions verticals. Com tots els presents sabeu, em referisc a Benidorm, que va estar comandat políticament en esta època pel alcalde Pedro Zaragoza Orts.

D’altra banda, hi ha un model que renaix en estos anys a partir del turisme burgés de principis del segle XX. Es un arquetip que irradià des d’Altea, i també des d’altres punts de la Marina Alta, on els visitants, més que turistes, eren residents ja que la intenció era adquirir propietats per a venir sovint i establir-se llargues temporades. En conseqüència, els residents s’arrelaven més al terreny, la qual cosa fa que en ocassions la población autóctona els atorgava la categoria de veíns.

L’urbanisme que va implicar este model fugia de la construcción en altura i jo l’he classificat en dos grups. Bé podía ser un urbanisme de reciclatge, quan el resident reutilitzava una casa en el centre històric d’un poble o una casa d’horta i la reformava en un sentit tradicional; o un urbanisme horitzontal i en disseminat, que era quan el resident construïa de noves una vil·la o un xalet

En general, el resident que va venir en els anys seixanta prevenia del centre d’Europa. Tenia un nivell econòmic i cultural elevat, l’animava un ample ventall d’interesos i solia comportar-se amb respecte i curiositat per la cultura local i l’entorn.

En moltes ocassions el resident s’establia per oci, però d’altres, venia a treballar. En este grup es situen, per eixemple, els artistes, que va ser un nombre considerable dels nous residents. Cal afermar, que este col·lectiu no era desconegut a la comarca, hi tenim el cas més emblemàtic: la relació de l’escriptor Gabriel Miro amb Polop, però els intel·lectuals havien hagut d’interrompre les visites per la guerra civil, la segona guerra mundial i seues seqüeles.

Imatge de l'acte

En l’època de què parlem els artistes es van concentrar, sobre tot, a Altea afavorits per l’interés personal de l’alcalde que llavors presidia l’ajuntament: José María Planelles Zaragoza. Planelles, que era un apassionat de l’art, va saber mimar i complimentar els artistes perquè s’establiren al lloc i els va fer servir com assesors d’urbanisme i com a imatge turística del municipi.

Envoltada en este grup de gent que volia buscar-se la vida a la comarca mitjançant l’art es trobava Imme Reich una dona nascuda el 1924 a Hamburgo. La senyora Reich havia adquirit formació acadèmica i professional en el món de l’art i la decoració a Alemanya, a més de parlar idiomes. Per tant, era el personatge ideal per a construir un pont entre els residents que cercaven mobles, objectes o quadres de nivell per decorar les seues cases, i el grup dels artistes que perseguien viure del seu treball.

No obstant això, el pont que volia construir Imme Reich no era tan sols econòmic. Cal imaginar que els residents de què parlem vivien en un terreny desconegut per a ells, una mica inhòspit i atrassat, i desitjaven relacionar-se amb altres persones que estigueren en la mateixa situació amb l’intenció d’obtenir informació, consells o fer amistats. De l’altre costat, els artistes precisaven d’intercanviar impressions o de cercar influències. D’esta manera el plantejament d’Imme Reich va ser crear un espai per als aficionats a l’art, on hom poguera teixir vincles personals, lúdics, culturals i mercantils.

Esta idea de negoci va ser una de les raons perquè l’alemanya triara Callosa i, en concret, este racó. Si Imme haguera volgut obrir una simple tenda d’objectes de decoració i quadres, l’haguera establida a Benidorm o Altea; però el projecte anava més enllà i necessitava estar raonablement allunyat dels centres turístics, que costara un esforç arribar per tal de descartar escuadrinyadors. També buscava un immoble gran i ample per erigir, més que una galeria d’art, una casa, sa casa, on es poguera exposar i contemplar art tranquilament mentre es mantenia una conversa agradable amb persones cultivades.

De fet, si observeu les imatges que van passant dels interiors d’Arrabal, la galeria no deixava de ser una casa on hi havia vida; un lloc acollidor que no espantava el visitant, com ocurreix en moltes galeries d’art, sinó que convidava a sentir-se còmode i a gust. Per això, també, Imme i el seu marit Federico van fer de l’acte de rebre i acompanyar personalment el visitant una part primordial de les atencions d’Arrabal. Es tractava que el potencial client adquirira amb la seua visita una experiència artística i, a ser possible, se’n anara de la Galeria amb un quadre o una esculptura sota el braç.

Jo pensé, després d’haver estudiat la història d’Arrabal, que Imme va aconseguir fer realitat el somni romàntic que tenia quan va optar per viure a la comarca.

I ho sostinc perquè un munt d’artistes, que estan arreplegats en les pàgines del llibre, van exposar a la Galeria. Alguns vivien a la Marina, però d’altres, nacionals i estrangers, van voler intervenir pel cercle de prestigi que rodejava Arrabal. En este sentit, Imme i Federico eren molt escrupolosos a l’hora de triar els artistes que exposaven, i el segell d’artista d’Arrabal va convertir-se en un distinctiu de qualitat.

Com també, per cert, era de qualitat el client d’Arrabal, o més ben dit els amics d’Arrabal perquè la fidelitat de molts ens obliga a qualificar-los amb este mot. Mitjançant la lectura dels llibres de visita d’Arrabal he comprovat que per alguns residentes anar a la Galeria es va convertir en un ritual de les seues vacances a la comarca.

Malauradament, per les circumstàncies socials, econòmiques i culturals, l’art no estava entre les prioritats de la població del moment. Per això, crec jo, la trajectoria d’Arrabal ha passat pràcticament desapercebuda, malgrat que Imme i Federico van intentar fer públic el seu treball quan van participar en un seguit d’iniciatives culturals organitzades per les associacions, els centres educatius i l’ajuntament.

Este raonament justifica l’escriptura i la publicació d’este llibre. El deixar un testimoni perquè el públic callosí, el d’ara i el d’un futur, puga compendre la importancia que va tenir la Galeria Arrabal, gràcies a la qual el poble va connectar amb el corrent turístic i cultural que es va expandir des d’Altea.

Durant els quasi quaranta anys que Arrabal va estar funcionant, molts forasters van endinsar-se en el centre històric de la població i Callosa va ser, per a ells, alguna cosa més que un lloc de trànsit cap a les fonts de l’Algar o cap a Guadalest. Així les coses, ja no va ser estrany veure pels carrers estrets del poble un cotxe amb matrícula estrangera perseguint els inobidables rètols grogs. Tampoc veure algun famòs, com ara el cantant Manolo Escobar, que col·leccionava art i va freqüentar la galeria.

A més, Arrabal va formar part del currículum d’un llistat de pintors, ara reconeguts, que han passejat el nom d’Arrabal i, per tant de Callosa, al llarg del seu periple artístic pel món. Mitjançant Arrabal molts artistes van conéixer Callosa i la van reflectir en les seues obres. Alguns d’ells, fins i tot, van viure en les dos cases que Imme i Federico van adaptar com estudi i habitatge d’artistes. De fet, la Galeria Arrabal va ser un pol d’atracció per uns quants forasters que van decidir per tenir una casa a Callosa, o va imantar altres iniciatives culturals relacionades en el món artístic, com la que tenim ací al mateix racó: la Fundación Knecht Drenth.

Per últim, i no menys important, Imme i Federico, van ser mestres capdavanters en un assumpte que ara està molt de moda i que continua sent una asignatura pendent del poble: la conservació privada del patrimoni. Ells van ensenyar que una casa antiga podia ser transformada en un negoci atractiu o en un habitatge comfortable, o que un garbell, una cistella o un banc de canters no eren trastos vells; al contrari, si es col·locaven amb delicadeza podien acompanyar una esculptura artística.

De tota manera, l’interés que puga tenir el llibre ultrapassa l’àmbit callosí. La història d’Arrabal, la història d’Imme Reich, és també l’història de tots aquells que van fer possible la revolució turística. De tots es conegut que el turisme en la nostra comarca no el van fer les grans empreses, sinó la inicitiva, l’esforç i el treball d’un grapat d’empresaris que van obrir xicotets negocis, com ara un quiosc, un hotel, un bar o una tenda de souvenirs.

Esta premisa l’ha feta servir per analitzar el cas d’Arrabal com un tipus paradigmàtic de gestió empresarial, sobretot des del punt de vista del màrketing, una pràctica en la qual la Galería va ser bastant innovadora.

Heu de pensar que en esta època, ni a Callosa, ni a molts pobles de la contornà, els negocis s’anunciaven. Era normal, tota la clientela era gent del poble i, massa savien, on es trobaven totes les tendes i quines coses venien.

En canvi Arrabal, que es projectava cap a l’exterior, va posar cartells a l’entrada del poble i pels carrers, va fer material publicitari en quatre idiomes per repartir-lo i enviar-lo per carta, va organitzar festes d’inauguració de les exposicions o va atraure periodistes que van publicar articles de premsa per tal de donar a conéixer la galería. En el llibre, el lector té una mostra d’este material valuós tan per aquells que els agrada el disseny gràfic, com per als nostàlgics que enyoren el temps passat, quan les coses eren més sencilles i ingènues.

Per acabar, cal anunciar-vos que és un llibre de fàcil lectura, ni massa especialitzat, ni massa extens. Està escrit en valencià però inclou la traducció en castellà, està molt il·lustrat i té un disseny molt cuidat. No obstant això, com tot llibre d’història, és una obra en marxa, susceptible de ser millorada i aprofundida en alguns aspectes. Jo tan sols he posat uns fonaments. Espere que algu, en un futur, continue l’obra, perquè la Galeria Arrabal s’ho mereix.

Moltes gràcies per l’atenció
Joaquín Ronda Pérez