viernes, 2 de enero de 2015

Un naixement nobiliari a Castell de Castells; per Joaquín Ronda Pérez i Maria Francia Galiana Botella

UN NAIXEMENT NOBILIARI A CASTELL DE CASTELLS
Joaquín Ronda Pérez i Maria Francia Galiana Botella

Versió pdf

El 26 de novembre de 1811, el Dr. Català, prevere, batejava a l'església de Castell de Castells al senyor Leopoldo de Pedro i Nash, fill natural del senyor Joaquín Benigno de Pedro i Llorens i de la senyora Antonia Nash i de la Mota[1]

Imatge de Castell de Castells (Alacant).
           (Font: www.castelldecastells.es)
Anys a venir, el 1860, un amic del senyor Leopoldo, el comte de Ròtova, va testimoniar que el naixement del nounat a Castell havia sigut casual. Nosaltres aventurem una hipòtesi: la possibilitat de poder acomplir-hi el tràmit religiós amb la discreció que la il·legitimitat de l'acte requeria, i la seguretat de la localització geogràfica de Castells en el context bèl·lic de la guerra de la independència.
Fins al 4 d'abril de 1857, és a dir fins a quaranta-cinc anys després, no es va poder legalitzar la condició del batejat. Va ser en aquell moment quan els pares van ser despossats canònicament: la senyora Antonia, vídua del coronel Juan Lance, i el senyor Joaquín, amb vuitanta anys, van contraure matrimoni per paraules de present a l'església de San Martín de Madrid. 
Joaquín Benigno de Pedro i Llorens, marquès de San José i Benemejís de Sistallo.
(Font: BURGOS, A. de, Blasón de España. Libro de oro de su nobleza…, tomo II, Madrid, 1853, s.p.)
Per a celebrar el matrimoni, la parella no va tindre cap problema a ser dispensats de les tres amonestacions pel Dr. Ponciano de Arciniega, canonge de la Seu de Toledo: s'evitava així l'escàndol dels anys viscuts com a concubins i, d'altra banda, s'accelerava un matrimoni esdevingut in extremis per l'estat de salut de l'espòs que, de fet, va morir el 26 d'abril[2]. 
El 18 de maig de 1857, el rector de Castells, Pasqual Fenoll, d'ordre del vicari general, inseria una nova partida de bateig, en el foli quaranta-cinc del volum Quinqui Libri que començava en l'any 1847, i anul·lava amb una nota la inscripció de l'any 1811. 
En el nou registre, el pare del nounat apareixia com l’excel·lentíssim senyor Joaquín Benigno de Pedro i Llorens, cinquè Marquès de Benemejís de Sistallo[3], Marquès de San José, Baró d’Otos, Torralba i Misena; senyor dels castells de Carbonera i Rugat i de les viles de Cela de Nuñez, Samper i Castaima, Gran d’Espanya de primera classe, gentilhome de la Cambra de Fernando VII, Mariscal de Camp, Cavaller de la Reial Ordre de Carlos III i de Sant Joan de Jerusalem, i senador del Regne. La mare era la senyora Antonia Mariana de Jesús Nash, nadiua d'Alacant.

Arbre genealògic de Leopoldo de Pedro i Nash, sisè Marquès de Benemejís de Sistallo
           (Font: AHN, OM-CABALLEROS_MONTESA, Mod. 124)
De tots els títols esmentats ens interessa el que va heretar el nou batejat, el marquesat de Benemejís[4]Esta distinció nobiliària fou creada per Fernando VI, el 24 de març de 1757, amb la intenció de premiar els servicis en diners prestats a l’Estat per la senyora Mariana de Tárrega Sanz de la Llosa Roca Roca i Malferit, senyora dels llocs de Senyera i Benemejís[5], dos xicotets senyorius[6]. La senyora Mariana estava casada amb el senyor Juan Diego Verdes Montenegro, contador reial en la ciutat de València. 
L’honor i tractament de Grande de España, associat al Marquesatfou concedit per Fernando VII, el 1816, a Antonio María Salabert Verdes i Montenegro, nét de la senyora Mariana i tercer Marquès de Benemejís, alhora que se li va permetre afegir-hi el distintiu de Sistallo, perquè la família Verdes Montenegro eren senyors del Pazo de Sistallo, en la Parròquia de San Juan de Sistallo, província de Lugo [7]
Una informació curiosa d'Antonio María Salabert és que tenia possessions a la Vila Joiosa, Finestrat i Callosa, les quals van ser venudes en pública subhasta el 1871, segons el Boletín Oficial de la Provincia de Alicante, 11-04-1871, nº 86.


Pazo de Sistallo (Font: www.lançoisdoval.es)

Retaule barroc de la capella del Pazo de Sistallo (Font: www.lançoisdoval.es)

Senyera és, ara per ara, un municipi de la comarca de la Ribera Alta (València), a la vora dreta del riu Albaida, en el terme del qual es trobava Benemejís o Benemixix, que ha quedat com un despoblat. El botànic il·lustrat Cavanilles dóna notícia de la desaparició de Benimexix el 1773, any en què va quedar agregada a Senyera, on els habitants del despoblat, segons el geògraf Pasqual Madoz, van formar un carrer anomenat “Benemegis”. Dos investigacions actuals atribueixen la desaparició de Benimexix ara a inundacions, ara al pal·ludisme [8].

Localització de Senyera (Font: Wikipedia)
     El senyor Joaquín va heretar els títols de sa mare, la senyora Joaquina Llorens i Núñez Milà de Aragón, natural del Puig (València), i de son pare, el senyor Rafael de Pedro i Trullench, nascut a Morella (Castelló). Ambdós figuren en la partida de naixement com a avis paterns de Leopoldo. 
Per part de mare, els avis eren el senyor Guillermo Nash i Blake, brigadier de l'exèrcit, natural de Limerick (Irlanda) [9], i la senyora Manuela de la Mota i Ariño natural de Piedrahita (Salamanca) [10] .

Escut nobiliari de la família Nash
            (Font: AHN, OM-CABALLEROS_MONTESA, Mod. 124)

El 1860, Leopoldo de Pedro i Nash es va casar amb la senyora Josefa Urbano i Arana. A l'any següent va obtenir  l'hàbit de cavaller de l'ordre militar de Montesa. 


Firma de Leopoldo de Pedro i Nash
(Font: www.senado.es)

La principal dedicació del sisè Marquès de Benemejís va ser la representació institucional i política, com ara, regidor de l'ajuntament de Madrid, diputat en el Congrés per València, senador vitalici, secretari del Consell d'Ordres Militars o vocal del Consell Superior d'Agricultura, Indústria i Comerç.  L'activitat política de Leopoldo va estar lligada a l'Unió Liberal, partit encapçalat per Leopoldo O'Donnell, militar que, com el nostre personatge, tenia arrels irlandesos.
El marqués de Benemejís va morir a Madrid, on va ser soterrat, el abril de 1884. Tenia setanta-tres anys. 





[2DE LA PASTORA Y NIETO, Isidro (traductor), Diccionario del derecho canónico, tomo III, Madrid, 1848, p. 211.
[3] El número d'ordre del marquesat s'ha calculat de l'entrada Marqués de Benemejís; en BURGOS, A. de, Blasón de España. Libro de oro de su nobleza…, tomo II, Madrid, 1853, p. 94.
[4] Cal registrar, que el senyor Joaquín i la senyora Antonia van tindre una altra filla, la senyora Joaquina, hereva del marquesat de San José. D'altra banda, el senyor Leopoldo tenia un fill natural, el senyor Eduardo de Pedro i del Castillo, hereu de la baronia d'Otos.
[5] BURGOS, A. de, Blasón de España…, tomo II, Madrid, 1853, p. 93.
[6] En xifres de població, van variar des dels vint-i-cinc veíns de Senyera i els 6 de Benemejís de l’any 1510, als disset i tres de l’any 1703, respectivament. Quant a rendes, abans de l’expulsió dels moriscos, un informe senyorial ens facilita les dades següents: Benemejís, 2.173 lliures i Senyera, 2.688 lliures; PLA ALBEROLA, Primitivo J., "Benemejís y Señera ante la expulsión de los moriscos",  Revista de Historia Moderna, nº 24 (2006), pp. 159 y 172.
[7Archivo Histórico Nacional, CONSEJOS, 8979, A. 1816, Exp. 11.
[8] PLA ALBEROLA, Primitivo J., "Benemejís y Señera ante la expulsión de los moriscos", p. 160.
[9] Guillermo Nash va vindre a Espanya el 1772; amb disset anys s'allistà com a cadet en el regiment Ultònia, una unitat de l'exèrcit espanyol creada el 1709 per refugiats irlandesos fugits de la persecució religiosa i política mampresa per Anglaterra. Entre els mèrits bèlics de Guillermo Nash va estar la seua participació durant la guerra de la independència en els setges de Girona transcorreguts entre 1808 i 1809, en l'últim dels quals va ser capturat per les tropes franceses i conduït a França. Hi va romandre empresonat fins a la fi de la guerra, el 1814. El 30 de gener de 1815 va ser nomenat governador militar i polític de Cervera. 
[10] El llinatge Mota era d'origen italià, de Aci de los Santos Antonio y Felipe de la Cadena, en Catània (Sicília). El senyor Salvador de la Mota, pare de Manuela, havia vingut d'Itàlia al servici del Duc d'Alba com a "criado de honor". Segons les fonts, el duc va tractar-lo "con la distinción que merecían sus circunstancias, sentandole á su mesa, y manteniendole cerca de si hasta su muerte".