Bartolomé Calabuig Calabuig, el primer jutge de primera instància de Callosa d'en Sarrià; per María Francia Galiana Botella i Joaquín Ronda Pérez

BARTOLOMÉ CALABUIG CALABUIG, EL PRIMER JUTGE DE PRIMERA INSTÀNCIA DE CALLOSA D'EN SARRIÀ
per
María Francia Galiana Botella i Joaquín Ronda Pérez

http://orcid.org/0000-0003-2998-7120 http://orcid.org/0000-0002-4230-4075

La malaurada experiència del trienni liberal (1820-1823), fa que considerem el Reial Decret del 21 d’abril de 1834, quan el sistema liberal estava ja assolit, com el veritable punt de partida dels partits judicials. Llavors és quan s’instauren en les capitals d’estes demarcacions els jutjats de primera instància. Com a conseqüència d’este Reial Decret, Callosa és erigida en cap de demarcació de justícia.

El 12 de desembre de 1834, la Gaceta de Madrid publicava el nomenament, signat per la reina regent María Cristina, de Bartolomé Calabuig Calabuig com a alcalde major de Callosa, reemplaçant a Joaquín Azcón Terraz.

L'anomenament de Bartolomé Calabuig publicat a la Gaceta de Madrid, 12-12-1834.

La denominació d’alcalde major, pròpia de l’Antic Règim, va desaparèixer el 26 de setembre de 1835 mitjançant l’aprobació del reglament provisional de justícia. Esta normativa regulava les competències dels denominats jutges lletrats de primera instància, els quals tenien la potestat de jutjar les causes civils i criminals de jurisdicció ordinària en els pobles que pertanyien a la seua residència.

Bartolomé Calabuig tenia la formació jurídica necessària per a ocupar este càrrec, a més de una provada fe liberal. Nascut el 1802 a Bocairent, fill de Vicente i Vicenta Calabuig, família distingida d’esta població, Bartolomé va estudiar gramàtica i humanitats en les Escoles Pies de València, per a passar després a la Universitat de dita ciutat, on estudià dret.

Portal d'entrada al Col·legi de les Escoles Pies de València (Carrer Carnicers, nº 6)
(Font:  http://www.jdiezarnal.com/valenciaiglesiasanjosedecalasanz.html).

Detall de l'escut del portal
(Font: http://www.colegioescuelaspiasvalencia.org/el-colegio.php).

El 1823, conclòs el trienni liberal, Calabuig fou depurat pel govern absolutista de Fernando VII en raó de la seua actitut liberal durant este període.

Deu anys més tard, el 1833, mort ja Fernando VII i establida la monarquia d’Isabel II sota la regència de sa mare María Cristina, Calabuig fou restablit com a alcalde major de Gorga, on tingué una actuació molt responsable durant la invasió del còlera. Des de Gorga, la següent destinació assignada fou Callosa.

Durant la seua estada a Callosa, Calabuig visqué la implantació del jutjat en l’edifici en què havia estat el convent de frares caputxins del poble que, després de la seua desamortització el juliol de 1835, passà a ser propietat municipal i ocupat per estes dependències.

Imatge del jutjat de Callosa de l'any 1914
(Font: FIGUERAS PACHECO, Francisco, Provincia de Alicante en F. Carreras y Candi, Geografía General del Reino de Valencia, Barcelona, 1914, p. 692).

Rúbrica de Calabuig en una carta escrita des de Callosa
(Font: AHN, Signatura 4287, Exp. 885)

El 1840, la revolució del general Espartero posava fi a la regència de María Cristina i iniciava un període de tres anys de governs progressistes. Calabuig, que representava la tendència moderada del liberalisme, fou destituït, juntament amb el fiscal Francisco Orts[1], després de quasi sis anys de jutge a Callosa, i el va reemplaçar Ramón Marín de Alfocea Egea.

El 28-11-1835 s'aprobava un Reial Decret que reglamentava la toga que havien de vestir els jutges, advocats i fiscals. Perquè els jutges foren reconeguts, a més havien de portar: " una medalla de plata, pendiente al cuello de una cinta azul. La medalla será ochavada, de peso de una onza, con las armas reales en el anverso, y con la palabra Justicia en el reverso" (Gaceta de Madrid, 30-11-1835, nº 339).  (Font de la imatge: http://www.numismaticodigital.com). 

Acabada la seua experiència callosina, Calabuig abandonà la magistratura i va retornar a Bocairent, on s’hi va dedicar a l’acurament de les seues propietats agrícoles. 
Esta activitat, sobretot la producció de vins, va ser la veritable passió del jurista, i on obtingué molts guardons en exposicions regionals, València, Saragossa i Alacant; nacionals, Madrid (1873 i 1877); i internacionals, París (1867 i 1868), Viena (1873), Londres (1874) i Filadèlfia (1876). També fou un destacat especialista en el conreu de boscos.

L'edifici de l'exposició universal de París de 1867 al Champ-de-Mars, obra de l'enginyer Jean-Baptise Krants i l'arquitecte Leopold Hardy.

Esta vessant professional li dugué a pertànyer a les més emblemàtiques entitats valencianes relacionades amb la qüestió agrària: Societat Econòmica d’Amics del País, Societat Valenciana d’Agricultura i  Junta Provincial d’Agricultura, Indústria i Comerç, en les quals va tindre càrrecs d’autoritat fins arribar a ser comisari regi d’agricultura.

Medalla de la Societat Econòmica d'Amics del País de València. En el revers apareixen tres paraules llatines: "Florisquen, Totes, Recompenses". (Fotografia: Joaquín Ronda Pérez). 

Alhora, Calabuig va desenvolupar també una tasca teòrica molt important, mitjançant l’escriptura de memòries i articles en publicacions periòdiques al voltant de la silvicultura i la viticultura.

Malgrat els problemes polítiques patits, Calabuig no deixà d’atendre la seua faceta de personatge públic: el 1844, quan començà el període polític conegut com a Década Moderada, fou nomenat alcalde de Bocairent, i el 1865, durant el govern de la Unión Liberal, va ser triat diputat provincial.

Calabuig es va  casar, en la Parròquia de Sant Tomeu de València, amb Josefa Carra Belda, natural de València encara que per part de sa mare també tenia arrels a Bocairent.

Un fill d’ambdós, Vicente Calabuig Carra (1852-1915), fou catedràtic d’història del dret a la Universitat de València i un polític destacat dins de les files del Partit Conservador valencià [2].

Vicente Calabuig Carra va matrimoniar amb Elena Trenor Palavicino, la primogènita del matrimoni de Federico Trenor Bucelli i Concepción Palavicino Ibarrola, dos de les famílies més importants de la burgesia valenciana del segle XIX. En la imatge, Federico Trenor Bucelli, 1830-1897. (Font: VV. AA., Trenor, La Exposición de una gran familia burguesa, València, 2009, p. 124).

El 17 de juny de 1882, Bartolomé Calabuig va morir als huitanta anys, després d’una curta malaltia, en el seu municipi nadiu.

---

[1] Boletín Ofical de la Provincia de Alicante, 14-10-1840, nº 678.

[2] Les dades biogràfiques de Bartolomé Calabuig i Calabuig els hem trobat en la necrològica publicada a l’Almanque de las Provincias, any 1883, pp. 378-379; i els de Vicent Calabuig s’han obtingut del Diccionario de catedráticos españoles del derecho (1847-1943), que es pot consultar en: http://portal.uc3m.es/portal/page/portal/instituto_figuerola/programas/phu/diccionariodecatedraticos/lcatedraticos/ccarra