"ELS MOROS I CRISTIANS, ALGUNA COSA MÉS QUE UNA FESTA"
Ignasi Gironés Guillem
Article publicat en la Revista de Festes de Moros i Cristians de Callosa d'en Sarrià, any 2010
Sempre ens ha inquietat eixa vessant de la festa que representa el seu origen. Perquè fem festes de moros i cristians? Quan van començar reialment les festes? Perquè son tant abundants a les terres de llevant?
Pareix ser que en la gran majoria de pobles arranquen entre finals del XIX i principis del segle XX i la seua motivació va estar prou relacionada amb els conflictes amb el Marroc (el Rif i Anual): els joves dels nostres pobles havien estat mobilitzats per l'exèrcit i el sentiment popular es volcà amb els esdeveniments. Els èxits son celebrats i, almenys a la zona on visc jo, són mariners “del Méndez Nuñez” i kàbiles (en genèric) els que inicien l'enfrontament lúdic i festiu.
Després ja hi va haver “d'armar-se” la festa i es llavors quan afloren els més profunds records. Ara torna la vella història de moros i cristians. Un sentiment ocult, poc instruït, ens rememora que en un temps hi érem moros i cristians.
Curiosament no es fa relació a res formal. No hi ha personatges històrics. Tots els contes i llegendes assomen a l’exterior (recordem que a aquell moment precís de l’inici de les festes manava el romanticisme). Quasi pareix que agrade el difús. La “macedònia” d’elements pseudohistòrics es fan els “amos” de la festa. Comparses personalitzades (Omeyes, Guzmanes, Cides) i comparses col·lectives (Astures, Tuaregs, Berberiscos); amb base històrica i sense ella (Almohades i Churros). Amb una incorporació capritxosa de qualsevol moment cronològic (Almogavers, Pirates, Contrabandistes, Marines i estudiants...).
I es que la festa es l’espill d’un sentiment que portem dins. Vam ser i vam conviure amb els moros més de set-cents anys i ens van arrancar la convivència a colp de pica, a la força.
El poble ni sabia com van vindre ni perquè se’n van anar, però el temps de compartir va ser tant llarg que encara queda als nostres records una barreja d’afectes i temors. Aquest últims, jo crec que més provocats que sentits, perquè sinó no haguérem guardat tanta enyorança folklòrica: les eines artesanals, els menjars, les estructures agrícoles, un fum de termes i vocables, etc.
No som moros però en tots els pobles constitueixen la majoria dels festers. Si en les representacions hi ha de bons i de dolents, ací no es el cas. Ningú assumeix el rol de roïn . El qui representa al moro en la festa no ho fa des d’eixa la vessant.
I es que ni tant sols després de l’expulsió, ara fa quatre-cents anys, van deixar de viure moros entre nosaltres. Oficialment uns xiquets, els morisquets, es van quedar per a que nosaltres els cuidarem i els integrarem.
D’entre tants episodis que van formar els esdeveniments al voltant de l’expulsió dels moriscs aquest, tal vegada per la poca entitat de les persones afectades, va quedar relegat a un segon terme i ara, quan sembla que ja tots els altres assumptes han estan ben estudiats, assoma discretament com volent també ser part protagonista d’aquella trista història.
Els morets retinguts a la comunitat valenciana i, en aquest cas, més concretament a Callosa, constitueixen, a l’actualitat, al moment de celebrar el quatre-cents aniversari de l’expulsió, un capítol molt atractiu i, tal vegada, per a alguns, els ve de nou.
Ací, a Callosa, va suposar una barreja molt interessant i un poc ”rocambolesca”. Mentre al pobles es van acollir a un grapat de menuts, altres, que sembla que eren naturals de Callosa, van ser escampats pels pobles de la contornada.
Pareix ser que la família Mayor va acaparar l’atenció i custòdia de tots aquets morisquets. Andreu, Felipe, Benito i Simón, encara que en aquest cas la seua víuda, tenien 10 dels 12 morets. Els altres dos, Geronimo Cachonete i Juan Vaya varen quedar en mans de Luis Soler i Maria Tomasa, que en realitat era de la Vall de Ricote, encara que apareix a Callosa, tenia a un xiquet de 10 anys que li deien Juan Vaya i que sembla que era fill natural d’un morisc.
Ací ens vàrem quedar a Juan Isla, de 13 anys. Es va criar entre la família d’Andreu Mayor, junt a Pere i a Geroni. Miguel Magancha, també de 13 anys va parar a casa la viuda “mayora”, junt a un altre menut del qui només sabem que tenia 5 anys. Tots els altres detalls els poden vostès traure de la taula que els incorpore a continuació.
Sembla que tots, encara que d’alguns no tenim la referència, van ser arreplegats de la desfeta de la sublevació de la Vall de Laguar, ja que els seus orígens estan entre Benimassot, Murla, Ebo i Tàrbena.
Però curiosament, hem trobat morisquets de Callosa que van refer la seua vida lluny de sa casa. Així, a Oriola, Altea, Alacant i La Vila Joiosa van anar a parar Isabel, Pere, Joan o Geroni.
Tots aquests xiquets i molts altres que vostés podran trobar en la pàgina web de los morisquillos, representen un nombre determinat dels qui varen quedar que són l’enllaç entre l’època musulmana i l’actualitat.
I es per això que jo crec que aquella llavor i aquells sentiments de convivència no mai van deixar de ser entre nosaltres. Va ser un oblit, com qui te una amnèsia de la que estem despertant a poc a poc, amb una sensació agredolça de no saber si estimar-los o témer-los.
No hay comentarios:
Publicar un comentario