“La Cova Pinta i la religiositat dels íbers”
Feliciana Sala Sellés
Professora Titular d’Arqueologia, Universitat d’Alacant
Article publicat en la Revista de Festes de Moros i Cristians de Callosa d’en Sarrià, any 2009
En el temps dels íbers les comarques alacantines i el sud de València formaven part d’un territori anomenat Contestania en algunes fonts romanes tardanes. Titus Livi (59 aC - 17 dC) és el primer en parlar-ne en el seu llibre Periochae, 91 quan contava que els contestans eren aliats de Sertori en les guerres civils. Per la seua part, Plini el Vell (23 aC - 79 dC), en el llibre III de la seua Historia Natural, ens aportava la primera descripció geogràfica en referir que a la costa de la Contestània es trobava el riu Tader i les ciutats d’Ilici, Lucentum i Dianium, més enllà de la qual el territori acabava en el riu Sucro; i finalment en el segle II dC, en les Taules Geogràfiques, Ptolomeu va tornar a fer un llistat de les ciutats de la “costa dels Contestans” tot i que sense cap ordre. Amb estes referències, Enric Llobregat, aleshores director del Museu Arqueològic Provincial d’Alacant, actual MARQ, en la seua obra Contestania ibérica editada al 1972 per la Diputació d’Alacant, va definir esta regió ibèrica assenyalant els límits geogràfics en el riu Segura pel sud i el riu Xúquer pel nord.
A esta obra, encara de lectura obligada per a qui vulga endinsar-se en el coneixement de la cultura ibèrica, Llobregat va ordenar les dades arqueològiques conegudes fins al moment i, així, va poder establir com era l’urbanisme dels assentaments, les cases, la vaixella, les necròpolis i els llocs de culte, la vestimenta d’homes i dones, l’escultura, la moneda... en definitiva, cadascun dels aspectes que caracteritzen la cultura ibèrica contestana com una cultura mediterrània preromana. En aquells moments, certs jaciments contestans eren prou coneguts gràcies a les excavacions antigues que s’havien portat a terme des dels anys 20 per un grup d’arqueòlegs pioners, i d’estes excavacions és d’on Llobregat va poder extraure les dades més fiables per al seu estudi; d’altres jaciments només es sabia la seua localització o, amb molta sort, la notícia d’alguna troballa ja perduda. Tots van ser recollits, numerats, llistats i situats per Llobregat a un mapa de distribució (Figura 1). Cal dir que només els jaciments que van del número 94 fins al 110 estan a la Marina Baixa, un nombre prou reduït per a una comarca tan rica des del punt de vista geogràfic i mediambiental. D’estos 19 jaciments només nou pertanyen a la vall del riu Algar i es sabia ben poc d’ells.
Figura 1. Mapa de distribució dels jaciments ibèrics publicat per Llobregat en la Contestania ibérica.
Del terme de Tàrbena, Llobregat citava troballes de ceràmica ibèrica al Castell (núm. 94), a un indret anomenat la Muntanya (núm. 95) i a la Cova de Dalt (núm. 96), no perquè les hagués trobat ell mateix sinó per notícies d’autors més antics o d’informadors diversos. D’Altea parlava de troballes funeràries -sivelles de cinturó, llances, urnes cineràries...- molt prop del caseriu d’Altea la Vella (núm. 99), ja referides per Francisco Almarche en una publicació de 1918[1], del Tossal de Vila (núm. 100) i del Cap Negret (núm. 101) recorda les troballes de ceràmiques ibèriques efectuades per l’alteà Francesc Martínez i Martínez[2]; un altre jaciment, Altea (núm. 102), que per les referències a troballes funeràries deu estar confós amb la mateixa necròpolis d’Altea la Vella. Finalment, indicava l’existència de dues coves santuari: la Cova dels Coloms (núm. 103), oberta al penya-segat del Morro Toix i només accessible per mar, i la Cova Pinta (núm. 104) a Callosa d’en Sarrià[3]. De la primera ens diu que es van trobar ceràmiques prehistòriques, gregues i ibèriques, a més d’un braçalet de bronze; de la Cova Pinta, es refereix a fragments de vasos àtics i de petits vasos caliciformes ibèrics trencats a l’interior d’un manantial. Si van ser o no estes les circumstàncies de les troballes, realment mai no ho sabrem, però sí es cert que s’anomenen els dos trets fonamentals de la religiositat ibera relacionada amb les cavitats naturals: l’aigua com a element purificador i les ofrenes a la divinitat en forma de libacions (Figura 2).
Figura 2. Escena de libació sobre un altar representada en el fons d’un kílix àtic de figures roges del 480 aC (Museu del Louvre, Inv. G149).
La cultura ibera presenta diverses formes de religiositat que els investigadors caracteritzem gràcies als diferents llocs de culte documentats en el registre arqueològic. Estem parlant, d’una banda, d’una religiositat popular, de celebracions multitudinàries i rituals de trànsit en paratges a l’aire lliure o en santuaris que dominaven un territori[4]; d’altra banda, una religiositat oficial emparada en edificis construïts i inserits en la trama urbana dels poblats, és a dir, els temples, concebuts només com a residència de la divinitat i no com a lloc de reunió, com fem avui en el ritual cristià; i hi havia també una religiositat domèstica, celebrada en alguna estança de les vivendes, amb la qual el grup familiar mantenia el culte als avantpassats i a les divinitats menors protectores de la casa i de la família. Si els temples només els tenim documentats als poblats a partir del segle IV aC (Figura 3), els llocs de culte a l’aire lliure, els loca sacra libera, sabem que existeixen des de l’inici mateix de la cultura ibera a finals del segle VI aC. Com s’ha dit, estos llocs de culte els trobarem en paratges a l’aire lliure, però no en qualsevol lloc sinó en punts destacats de la geografia, amb un entorn especial per algun motiu que denota la presència de la divinitat, com ara un cim de muntanya amb una extraordinària visibilitat, una penya de forma singular, un arbre centenari, un penya-segat, una font d’aigua... i les coves.
Figura 3. Vista aèria del jaciment de la Illeta dels Banyets (el Campello) amb els temples A y B assenyalats (foto MARQ).
Totes les cultures mediterrànies antigues, des dels fenicis als ibers, passant per grecs, púnics i romans, han pres les coves com a llocs de culte. Ara bé, no qualsevol cavitat esdevé un lloc d’esta categoria: han de reunir certes característiques i estar situades en llocs clau del paisatge. Així es com es defineixen les coves-santuaris. Cal recordar que les coves prehistòriques amb pintura rupestre, citem la d’Altamira per ser la més coneguda, ja ho eren, i que la religió catòlica manté un culte marià molt important a algunes coves-santuari, com ara la cova de Lourdes a França o Covadonga a Astúries. És freqüent a les coves-santuari, per no dir quasi imprescindible, la presència de l’aigua que mana des d’un punt interior i a la que se li reconeixen propietats purificadores i salutíferes, recordem ara l’aigua miraculosa de Lourdes. També és normal que el culte dins d’estes cavitats estigués dedicat a una divinitat femenina, que sol ser la deessa mare, aquella que dóna la vida i la mort i que garanteix la reproducció del cicle de la natura. Ja deia Enric Llobregat en un petit treball on relacionava la imatge dels bous i l’aigua en els cultes funeraris ibèrics que l’aigua que cau del cel era masculina i fecundant, però que l’aigua que mana de la terra era femenina, lligada a la lluna i principi de germinació[5].
A la acròpolis de Cumas, ciutat grega a l’oest de Nàpols, conten les fonts que existia una cova on la sibila de l’esmentada ciutat enunciava els seus oracles i profecies. Al nord de l’illa d’Eivissa, a principis del segle XX es va trobar i excavar la petita cova d’es Cuieram, situada a l’eixida d’un barranc que s'obri a la mar, plena de exvots de terracotes femenines i amb dedicatòries a Tanit, la deessa mare dels púnics hereva del culte a l’Astarté d'època fenícia. Ara bé, què en sabem del culte a les coves-santuari ibèriques? Què ens aporta la Cova Pinta al respecte? La religiositat desenvolupada a l’interior de les coves, o al seus voltants a l’exterior, estava molt arrelada entre els pobles ibers que habitaven els territoris del País Valencià. A més de les coves de la Contestània, també en trobem a les serralades de l’interior de València i a Castelló, territoris d’edetans i dels ilercavons. Han estat estudiades per diversos autors i s'ha elaborat un catàleg més o menys complet[6], però és cert que cap d’elles ha estat excavada. Les notícies que en tenim procedeixen de troballes superficials o d'actuacions clandestines i, per tant, s’han de prendre amb molta prudència, ja que la seua validesa científica queda prou reduïda.
Figura 4. Imatge actual de l’entrada a la cova Pinta protegida per una tanca metàl·lica (foto M.F. Galiana).
Malgrat tot, sabem que poden ser cavitats grans o petites, amb boques amples o un senzill forat a la superfície; no és este un tret massa significatiu. La Cova Pinta, per exemple, presenta una entrada molt petita, amb una curiosa forma natural quasi triangular (Figura 4), però a l’interior es divideix en unes quantes galeries prou llargues que parteixen des del vestíbul de l’entrada[7]. Més que la grandària, sí resulta important la localització de les coves. Solen trobar-se enmig d’una vall, a l’entrada o a la sortida; dominaven visualment el territori dels voltants i, per este motiu, constituïen una fita en el paisatge antic. La Cova Pinta també es troba en una ubicació destacada, en este cas controlant la via natural cap a Guadalest pujant pel riu de Callosa.Avui, discorre per baix de la cova la carretera comarcal CV-755 que seguix, en part, el antic camí de ferradura que anava a Alcoi. Seria, sens dubte, la via antiga de circulació que des de la mar, arrancant de l'Olla d'Altea, s'endinsava pels peus de la Serra Bèrnia cap l’interior de la vall, i que a l'altura de la Cova Pinta anava pels peus de la Serra de l'Almèdia. L’orientació de la boca d’entrada és també una característica a tindre en compte. Ara que els estudis arqueo-astronòmics comencen a desenvolupar-se, sabem que les orientacions dels murs dels temples als punts cardinals, les portes d'estos edificis obertes a l'est, alguns monuments funeraris construïts en sentit est-oest, etc. no són casuals. L’entrada a la Cova Pinta mira cap a l’est-sudest, que és la orientació ideal per a observar l’eixida del sol per l’horitzó, per a observar, per exemple, l’orto solar dels solsticis d’estiu i d’hivern i els equinoccis de primavera i tardor, quan el primer raig, travessant l’entrada, apuntés a una roca o un clavill de l’interior de la cova ja convinguts per l'observació al llarg dels anys i dels segles. Estos esdeveniments eren molt importants a l'antiguitat ja que marcaven les dates significatives que regien el calendari agrari i el cicle natural[8].
Finalment hem de parlar de les troballes arqueològiques a l'interior de les coves santuaris. De Castelló fins a Alacant, és una constant trobar vasos àtics i petits vasos de taula ibèrics, com ara plats, bols o caliciformes (Figura 5), normalment trencats. En alguns casos, apareixen també fusaioles de ceràmica, braçalets de bronze i algú que altre vas contenidor. La Cova Pinta participa de la norma, ja que, com s'ha dit, Enric Llobregat ja descrivia als anys 70 l'existència de vasos àtics i caliciformes grisos trencats, la presència dels quals ha estat confirmada per les troballes d'intervencions arqueològiques posteriors. Què fan estos vasos d'època ibèrica a l'interior d'una cova? Doncs, són les restes de la litúrgia i de les celebracions portades a terme dins la cavitat.
Figura 5. Conjunt de vasos caliciformes i plats de la cova santuari del Puntal del Horno Ciego (Villagordo del Cabriel, València), extret de Marti, 1990, fig. 9[9].
Pel moment, sabem que amb els vasos àtics i caliciformes es realitzarien ofrenes i libacions als deus. Així ens ho mostra la Dama Oferent del Cerro de los Santos.Es tracta d’una escultura del segle IV aC trobada a finals del segle XIX a un santuari territorial ibèric de la província d'Albacete i avui exposada al Museu Arqueològic Nacional, que porta en les mans un vas caliciforme mentre sembla anar avançant en una actitud d'ofrena (Figures 6 i 7). Una libació és un acte ritual que consisteix a vessar damunt un altar, a terra o sobre la víctima d'un sacrifici, vi, mel, llet, oli o altres líquids, inclosa l'aigua, sempre en honor d'una divinitat. Les libacions eren freqüents en totes les religions mediterrànies antigues i una libació és també l'ofrena del vi que celebrem en el ritual catòlic del sacrament de l'Eucaristia. En el món grec, a més, les escenes de libació les tenim ben documentades a les fonts escrites -relats èpics com La Ilíada, tragèdies, etc.-, en relleus i en la decoració pintada sobre vasos ceràmics, com veiem a la figura 2. Així sabem que les libacions formaven part dels rituals de la vida quotidiana, en una mena de gestos propiciatoris, però també d'actes més transcendents dins la vida familiar, com ara la partida o l'arribada dels joves guerrers, tractant que la divinitat els protegira a l'anada i en demostració de gratitud si tornaven vius. En les celebracions religioses oficials, en actes dels sacrificis dedicats a les divinitats, tant a Grècia com a Roma la libació servia per a apagar el foc del sacrifici. Ara bé, estes cerimònies es celebraven en ambients domèstics o a l'altar que hi havia davant dels temples. La libació en coves-santuari ibèriques, on no es coneix cap exemple d'altar i les libacions segurament vessarien el líquid directament al sol de la cavitat, l'hem d'entendre com una ofrena als difunts o a les divinitats infernals, en definitiva, una ofrena per a eixa deesa mare totpoderosa que controla la vida i la mort i personificaria la mateixa Terra i el cicle natural. Este punt és molt interessant ja que podria tenir alguna relació amb la idea de que a l'interior de les coves-santuari es celebrarien rituals de trànsit, gràcies a les quals l'home, la dona, els infants, els joves... passaven d'un status a una nova condició social dins de la comunitat.
Figura 6. La Dama Oferent del Cerro de los Santos (M.A.N.).
Figura 7. Detall del vas que la Dama Oferent porta en les mans.
Certes referències escrites d'època grega parlen de la costum de deixar al lloc els objectes utilitzats per a la libació en un gest de disposició ritual. Altres parlen més concretament de trencar els recipients i vasos abans de ser dipositats piadosament en fossats per tal d'evitar el sacrilegi d'una reutilització, o senzillament que es perdessin. Este costum el tenim documentat arqueològicament a les coves-santuari ibèriques en trobar els vasos trencats. Per este motiu, jo diria que tant important com trobar els vasos és saber a quin punt de l'interior de la cova estaven i de quina forma estaven disposats, si estaven trencats o no, o si estaven relacionats amb una font d'aigua o no, com s'ha dit per a la Cova Pinta. Constatar i documentar esta disposició dels objectes dins de la cavitat és l'única manera de poder reconstruir les cerimònies així com el nombre de participants. A més, és l’única via per a esbrinar alguna cosa sobre l'advocació d'eixa divinitat femenina a la qual es dedicava el ritual. Per això és tan important i necessari que les coves-santuari s'excaven amb una acurada metodologia científica per part d'historiadors amb formació arqueològica.
Finalment, la Cova Pinta compleix un altre tret freqüent a les coves-santuari i, en general, als llocs de culte situats en espais naturals especials: la perduració en el temps. Les intervencions arqueològiques testimonien l'ús ininterromput de la cova des del neolític fins a l'època medieval[10]. Atés que l'entrada i la primera sala de la cova són prou reduïdes i que, per tant, seria un espai poc operatiu per a les activitats quotidianes d'un grup humà, no ens estranyaria gens que s'hagués conservat el caràcter sagrat des dels temps prehistòrics. Un altre motiu, doncs, per a que el poble de Callosa d'en Sarrià preserve la Cova Pinta i li reconega, al fi, la validesa històrica i patrimonial que es mereix.
[1]La antigua civilización ibérica en el Reino de Valencia.
[2]“Antigüedades de Altea”, Saitabi, 7-8, 1943, València.
[3]Enric Llobregat l'anomena amb el topònim Cova de la Pinta.
[4]Els investigadors els denominen “santuaris territorials”.
[5]“Toro y agua en los cultos funerarios ibéricos”, Saguntum, 16, 1982, València, 159-161.
[6]La publicació de M. Gil-Mascarell de 1975 és un clàssic: “Sobre las cuevas ibéricas del País Valenciano. Materiales y problemas”, Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 11, València, 281-332. J. González-Alcalde va presentar un estat de la qüestió el 1993: “Las cuevas santuario ibéricas en el País Valenciano: un ensayo de interpretación”, Verdolay, 5, Múrcia, 67-78.
[7]Vegeu el plànol i la descripció geològica de la cavitat en www.cuevasalicante.com
[8]Vegeu també l'estudi més complet sobre la religiositat i els llocs de culte ibèrics de Teresa Moneo, Religio ibérica. Santuarios, ritos y divinidades (siglos VII al I a.C.), publicat el 2003 per la Reial Acadèmia de la Història.
[9]María Angeles Martí Bonafé: “Las Cuevas del Puntal del Horno Ciego: Villagordo del Cabriel – València”, Saguntum, 23, 1990, València, 141-182.
[10]Així ho demostren els materials dipositats al MARQ i que, actualmente, están en curs d’estudi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario