viernes, 25 de noviembre de 2011

“EL DOCTOR PERE ESQUERDO (1851-1922), UN IL•LUSTRE VILER”, per Àlex González Esquerdo

“EL DOCTOR PERE ESQUERDO (1851-1922), UN IL·LUSTRE VILER”

Àlex González Esquerdo

"El Dr. Esquerdo fou cridat un dia per a visitar una senyora de l'alta societat barcelonina, la qual s'entestà a no contestar una sola paraula al seu interrogatori. El doctor Esquerdo, l'explorà, sentà indicacions terapèutiques, i en preguntar-li els familiars pels seus honoraris, contestà: -Quan faig de metge cobro tant, i quan faig de veterinari, el doble-" [1].

Aquesta és una de les moltes i divertides anècdotes que s’explicaven del meu besavi el doctor Pere Esquerdo. Aviat en farà 90 anys de la seva mort a la Vila Joiosa, la seva vila natal.
El Doctor Pere Esquerdo

Deixeble del doctor Bartomeu Robert (1842-1902), el doctor Pere Esquerdo, en el seu temps l’internista més conegut de Barcelona, fou l’iniciador d'una nissaga de metges i homes de ciència de gran prestigi a la Barcelona de finals del XIX i la primera meitat del XX, entre els què cal destacar el seu germà el doctor Álvaro Esquerdo (1853-1921), cirurgià de l'Hospital del Sagrat Cor i fundador del servei de Ginecologia de l'Hospital de la Santa Creu, i els seus fills, el doctor Francisco Esquerdo Rodoreda (1883-1956), cap del servei de Medicina Interna de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i el meu avi Pedro Esquerdo Rodoreda (1899-1936), doctor en Farmàcia i en Ciències Químiques, director i professor del Laboratori de la Càtedra de Patologia Mèdica del professor Agustí Pedro Pons (1898-1971).

La personalitat humana del doctor Pere Esquerdo fou descrita per l’escriptora empordanesa Caterina Albert Paradís (1869-1966), coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, que li va fer un retrat modèlic:

“Lo Doctor Pere Esquerdo.- Té les faccions granades y fermes y la figura sòlidament campada, com feta exprés per el marbre ò el bronze estatuari.

Tot Barcelona y la meytat de Catalunya el coneix personalment; tots saben de la seva ciencia y tots l’han posada a proba. Té, donchs, lo prestigi de les coses consagrades, y l’eficacia, encar sencera, de l’actuació present. La seva vida ha sigut una imperable, una ardida lluyta vers l’altura y el triomf ha coronat son esforç y son coratge. Cap vida més noblement empleada y coronada qu’aquesta; cap vida més digna d’esser viscuda y comentada; cap vida més útil i ideal alhora, cap vida més feconda y ben orientada, més beneficiosa al individu y a la societat. Una vida com triada per estotjarla en l’eximplari estimulador y guiador de joveneses honradament ambicioses.

Lo Doctor Esquerdo, lo sabi popular entre’ls profans y entre’ls sabis; lo mestre venerat entre’ls dexebles y entre’ls mestres, es tota institució a casa nostra; ell es un dels homes que donen a nostra ciutat executoria de gran ciutat, que la fan oviradora y respectable als ulls forans...” [2].

Pere Esquerdo Esquerdo va néixer a l’Ermita de Sant Antoni, un dels barris més populars de la Vila Joiosa, el 29 de novembre de 1851 en el si d’una modesta família coneguda amb el malnom d’Els Momets [3]. Era el fill gran de Francisco Esquerdo Mayor (1818-1877), barber cirurgià, i de Vicenta Esquerdo Zaragoza (1824-1894) [4].

Vicenta Esquerdo Zaragoza, la mare de Pere i Álvaro Esquerdo
(cortesia de Pepita Lloret i de Mª Dolores Ros)
La seva partida de bateig diu:

“En la villa de Villajoyosa …Yo, D. José Nogueroles, párroco y vicario de la misma, a veinte y nueve de noviembre de mil ochocientos cincuenta y uno, bauticé solemnemente a un niño que nació dicho dia a las seis de la mañana, hijo legítimo de D. Francisco Esquerdo, Cirujano y de Vicenta Esquerdo, naturales y casados en esta; Abuelos Paternos, Pedro Vicente Esquerdo y María Mayor; Maternos, Álvaro Esquerdo y Josefa Zaragoza. Tuvo nombre Pedro Vicente y fueron sus padrinos Martín Esquerdo y María Mayor …” [5].

A la casa on van néixer els germans Pere i Álvaro Esquerdo, on el seu pare tenia la barberia, l’Ajuntament de la Vila Joiosa col·locà l’any 1943 una placa commemorativa amb la següent inscripció: “En esta casa nacieron los ilustres doctores Don Pedro y Don Álvaro Esquerdo. El Ayuntamiento en gratitud. Villajoyosa 30 Agosto 1943”.
La casa de l’Ermita on van néixer Pere i Álvaro Esquerdo amb la placa commemorativa
(cortesia de Pedro Ramis).

L’any que va néixer el doctor Pere Esquerdo (1851), a Espanya el poder estava en mans del Partit Moderat, és el període conegut com la Dècada Moderada (1844-1854), que amb algunes intermitències –com apunta l’investigador santjustenc Juli Ochoa-, el presidia d’una manera dictatorial el general Narváez. Algunes de les mesures que van caracteritzar el seu mandat foren la creació de la Guàrdia Civil (1844), la Llei Electoral de 1846, de marcat caràcter oligàrquic, i la Constitució de 1845, fortament conservadora, que suposà un considerable retall dels drets individuals.

Pere Esquerdo cursà els seus primers estudis a la seva vila natal i el batxillerat en un institut d’Alacant:

“De xiquet [Álvaro], junt amb el seu germà [Pere], van pregar als seus pares li deixaren acudir a cursar els seus estudis a una acadèmia del centre de la ciutat, ja que considerava que els mestres que hi havia en el col·legi de l’Ermita no tenien els coneixements suficients que ells necessitaven aprendre. Son pare, home just i sensat, va accedir a esta petició, però amb la condició que havien de realitzar unes hores mínimes de treball, com la resta de xiquets de l’època.

Els seus estudis de segona ensenyança van ser en l’Acadèmia “Santa Marta”, on assistien alumnes de l’Ermita, entre els quals va haver-hi jóvens que més tard destacarien en activitats mèdiques, com José Mª Esquerdo que es va especialitzar en psiquiatria i el propi Álvaro i el seu germà Pedro, que ho farien en Medicina Interna” [6].

Cap el 1870 els germans Pere i Álvaro Esquerdo es van traslladar a Barcelona per a estudiar la carrera de Medicina. El viatge a la capital catalana el van fer amb un vaixell, en el que van haver d’efectuar diversos treballs per a pagar-se el passatge. Per a poder pagar la matrícula van fer de barbers en una barberia de la Barceloneta, ofici que aprengueren en la barberia del seu pare, el mestre Francisco.


El Doctor Álvaro Esquerdo
(cortesia de Pepita Lloret i de Mª Dolores Ros)

“Cuando el abuelo Pedro estaba en la cumbre de su carrera –explicava Marta Esquerdo, néta de Pedro Esquerdo-, la casualidad hizo que alguien le recordara aquella etapa de su vida, de cuando hacía de barbero en la Barceloneta. Pues bien, un día que el abuelo estaba pasando visita en el Hospital, lo llamaron urgentemente para que fuera a visitar a un enfermo grave a su domicilio. Un empleado del Hospital fue a buscar un coche de punto: -¡Rápido -le dijo al cochero- que el Director del Hospital tiene que ir a visitar a un enfermo grave!- Al verlo, el cochero exclamó: -¡Pero si usted era el que me afeitaba a mí en la Barceloneta!-, a lo que el abuelo respondió: -¡Es verdad, pero ahora soy el Director del Hospital!-” .

Quan Pere i Álvaro Esquerdo es van traslladar a Barcelona, Catalunya era avantguarda en les noves orientacions de la medicina, beneficiada per la seua orientació geogràfica situada en el bord d’Europa i pel treball i imaginació creativa dels hòmens que l’ocupaven. Allí els Esquerdo van ser mestres d’altres mestres que continuarien amb la seua extraordinària labor. Van pertànyer a la denominada “generació de savis”, formada per hòmens nascuts entorn el 1852 que van ser artífex de la incorporació en l’ordre mèdic i científic d’Espanya al moviment europeu positivista[7].

Pere Esquerdo fou alumne intern per oposició de l’Hospital de la Santa Creu, de 1871 a 1874, any en el que es llicencià amb premi extraordinari, essent el doctor Joan Giné i Partagás (1836-1903) un dels seus mestres. El 1875 es doctorà a Madrid amb la mateixa qualificació amb la tesi La observación en Medicina, amb influències kraussistes. 

“Al acabar la carrera –escriu Antonio Gallart Esquerdo- [Pere Esquerdo] tuvo la ocurrencia, quizá la osadía de impartir lecciones particulares de Clínica Médica para poder sobrevivir y abandonar el oficio de barbero, que detestaba. Fueron numerosos los estudiantes de Medicina que se beneficiaron de aquéllas, obteniendo gran caudal de conocimientos y una base sólida para ulteriormente ejercer la profesión” [8].

En 1879, Pere Esquerdo publicà el primer quadern del seu treball Lecciones de Clínica Médica. La notícia la recull, entre altres, el Diari Català:

“Lo senyor Pere Esquerdo, professor clínich de la facultat de Medicina, ha tingut la galantería de remetrens un exemplar del primer cuadern de las sevas Llissons de Clínica Médica; en éll s’ocupa extensament de la meningitis espinal aguda exposant la fisiologia patológica del mal y son tractament, y de la dilatació del estómach  donant á coneixer las aplicacions de la bomba gástrica de Wymann. Per lo que hem vist al fullejar aquest cuadern creyém que las Llissons de Clínica Médica han d’esser de gran utilitat per los alumnos d’aquesta assignatura, á quí especialment las dedica l’autor” [9].
Dos anys abans, el 28 d’abril de 1877, el doctor Pere Esquerdo s’havia casat a la església de Sant Jaume de Barcelona amb Matilde Rodoreda Santigós, germana del mestre Josep Rodoreda, autor de la música del Virolai a la Verge de Montserrat [10].


Pere Esquerdo i Matilde Rodoreda
(cortesia de Pepita Lloret i de Mª Dolores Ros)
 
Matilde Rodoreda Santigós va néixer al carrer Sant Pau nº 21 el 18 de maig de 1859, en el si d’una família de la burgesia barcelonina, oriünda de la comarca del Bages [11]. La família Rodoreda estava formada per Ramon Rodoreda Bonifasi (1816-1877), teixidor de vels i Antònia Santigós Baucells (1829-1882) i els seus quatre fills, Josep, Ana (1855-1945), Matilde i Carmen (1861), que fou professora de piano en un col·legi de monges del barri del Raval [12].

Pere Esquerdo i Matilde Rodoreda van tenir 10 fills: Valeria (1878-1919), Matilde (1881-1881), Pedro (1882-1883), Francisco (1883-1956), Julia (1885-1960), Álvaro (1888-1893), Pedro (1890-1893), Adolfo (1894-1940), Luís (1896-1942) i Pedro Esquerdo Rodoreda (1899-1936), el meu avi matern.
Gràfic família Esquerdo
En 1881, Pere Esquerdo guanyà la plaça de metge de l’Hospital de la Santa Creu:

“Nombrament.- La Administració del Hospital de Santa Creu procedint ab un esperit de justicia é imparcialitat al que per cert no ‘ns té molt acostumats acaba de nombrar al doctor Pere Esquerdo pera omplir una de las plassas de metje numerari vacant en dit benéfich assilo, en virtut de públich concurs obert ab anterioritat per aquella corporació. Los rellevants mérits del doctor Esquerdo que conta ab una numerosíssima clientela lo fan ben digna de distinció en Barcelona obtinguda, per qual motiu lo felicitem cordialment com igualment á la Junta del Hospital, per haber sabut resistir á certas influencias que s’habian atravessat en aquest assumpto en profit de certas individualitats que si cientificament valen ben poca cosa, en cambi ‘s presentavan molt envalentonadas per haber prestat sos serveys en las filas de don Cárlos durant la passada guerra civil” [13].

Dos anys després, en 1883, guanyà la plaça de Professor Clínic i Auxiliar de Patologia i Clínica Mèdica a la Facultat de Medicina de Barcelona. El doctor Esquerdo, explicava el doctor Francesc Gallart Monés [14], "tenia grans condicions per a ensenyar, però la seva clientela nombrosa l'absorbia molt de temps … Feia sempre unes comparacions justes i a l'abast de tothom. Un dia explorava un malalt, alcohòlic amb cirrosi atròfica, ascites, edemes de les extremitats amb anèmia profunda, filla de la caquèxia; després d'explicar-nos el concepte que el cas clínic li mereixia, el pacient li demanà quina malaltia era la seva, i el mestre contestà: -Teniu una bèstia dolenta dintre el cos que se us beu el vi i us deixa l'aigua-" [15].

En el vell Hospital de la Santa Creu, Pere Esquerdo es revelà com a clínic expert per les seves profitoses lliçons clíniques en la capçalera del malalt de la Sala Sant Pere: “En la visita de Esquerdo -explicava el doctor Arteaga- a la que concurrían numerosos médicos noveles y algunos médicos americanos venidos a Europa, se aprendía de veras medicina. La exploración del joven maestro era impecable, su cultura médica extraordinaria, y sabía exponer con sencillez y claridad todo lo pertinente a cada caso [16].

L’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona

El 7 de desembre de 1893, el doctor Pere Esquerdo ingressà a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya [17]. El seu discurs d’ingrés “Importancia patogénica de la insuficiencia cardiaca en sus relaciones con la terapéutica de la misma”, fou respost pel doctor Lluís Suñé i Molist. El diari La Vanguardia es va fer ressò de l’acte:

“Anoche celebró sesión pública y extraordinaria la Real Academia de Medicina y Cirugía de esta capital, para la recepción solemne del nuevo académico electo don Pedro Esquerdo. Llenaba el salón de actos de la Academia concurrencia numerosa, entre la que había representaciones de diversas Sociedades científicas ó literarias de Barcelona.

El doctor Esquerdo leyó su discurso reglamentario, desarrollando el tema: “Importancia patogénica de la insuficiencia cardíaca en sus relaciones con la terapéutica de la misma”. El nuevo académico demostró en diversos pasajes de su trabajo que conoce á fondo el interesante punto médico que se propuso tratar, demostrando brillantemente la tésis enunciada; así como el doctor Suñé y Molist en su discurso de contestación demostró la extensa erudición que á su competencia reune.

Ambos discursos fueron escuchados con interés y aplaudidos por la concurrencia, y después de hacer el Presidente entrega solemne al doctor Esquerdo de su título académico, levantóse la sesión [18].

Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

El 1916, el matrimoni Esquerdo creà tres beques per a estudiants de medicina i una altra per a estudiants de batxillerat. Llegim la notícia a La Vanguardia:

“Fundación doctor Pedro Esquerdo, constituída por el doctor don Pedro Esquerdo y doña Matilde Rodoreda de Esquerdo, en 31 de julio de 1916, para honrar la memoria de sus difuntos padres don Francisco Esquerdo Mayor y doña Vicenta Esquerdo Zaragoza, don Ramón Rodoreda Bonifasi y doña Antonia Santigós y Baucells; rendir tributo de veneración al profesor de primera enseñanza del primero, don Jaime Sapena, y como testimonio de reconocimiento á Barcelona y á Cataluña.

Primera beca: Para costear estudios de segunda enseñanza á un alumno natural de Villajoyosa (Alicante) en cualquier Instituto de España y si no hubiera ninguno de dicha población acreedor á ello, á un alumno del Instituto General y Técnico de Barcelona, con la dotación anual de 500 pesetas.

Segunda beca: Para costear estudios de Medicina en la Universidad de Barcelona, con la dotación anual de 750 pesetas.

Tercera beca: De idénticas condiciones que la anterior.

Cuarta beca: Para costear la ampliación de estudios durante dos años á licenciados en la Facultad de Medicina, debiendo residir el primer año en Madrid y el segundo preferentemente en Alemania, con la dotación anual de 1.200 pesetas.

Condiciones para solicitarla.- Los aspirantes á las becas han de reunir, en todo caso, las condiciones siguientes: 1ª, pobreza relativa, excluyendo por tanto á los hijos de catedráticos; 2ª, capacidad, porque no debe facilitar carrera á quien carece de ella; 3ª, aplicación y perseverancia, porque resulta inútil auxiliar á quien no la tiene, y 4ª, intachable conducta, porque se intenta formar modelos de profesionales y de ciudadanos…” [19].

En 1921 aquestes beques de Medicina les van guanyar els doctor Saval, Pañella i Isamat: “…, primera beca, Estudios de Medicina, don Fidel Saval Vidal y la segunda de los mismos estudios don Mariano Pañella; pensión extraordinaria de la misma fundación, don Fabián Isamat Vila[20].

Aquell mateix any (1916), el doctor Alfonso Arteaga, secretari de la revista mèdica Bios, va voler rendir homenatge a Pere Esquerdo per tan noble acte. Malgrat l'amistat que els unia, Arteaga no va aconseguir res del que li demanà, ni tan sols la seva fotografia. El meu besavi, segons va manifestar el doctor Arteaga, li va dir:

No creo interesante para nadie lo que me solicitan. He trabajado en mi profesión incansablemente, he logrado una posición social envidiable, y al llegar al término de mi vida, mi esposa, que ha sido mi colaboradora moral constante, y yo, hemos creído de estricta justicia, emplear una parte de nuestro bienestar en provecho de los estudiantes, que llenos de voluntad y talento, pero sin recursos económicos, no pueden alcanzar el justo fruto de sus afanes. Todos saben lo que he tenido que luchar para llevar a cabo mis estudios médicos, y nadie mejor que los luchadores de la vida, conocen cuantas inteligencias se agotan, y cuantas energías desaparecen en esa silenciosa pero encarnizada pelea.

Dije -al hacer entrega oficial ante la Junta de profesores de esta Universidad, en que cursé mis estudios, del documento subscrito por mi esposa y por mí, relativo a la fundación de cuatro becas- que, convencido de que el resurgimiento patrio es sólo un problema de cultura, deseaba contribuir a su solución de una manera modestísima, y en la fundación de becas he querido demostrar mi gratitud a mi patria nativa, Villajoyosa, a mi patria adoptiva, Barcelona y a la Medicina catalana, sin que con ello pretendiera pagar mi deuda, y señalé cuanto influyeron en mi decisión, el recuerdo de mis padres y el del humilde maestro que inculcó en mi inteligencia las primeras nociones del saber.

Ya saben ustedes que soy enemigo de exhibiciones y de elogios. No esperen que acceda a su petición, ni les facilite mi retrato, allá ustedes si dan con él, yo no puedo impedir su homenaje, pero siquiera puedo rehuir toda complicidad con él[21].

El doctor Pere Esquerdo fou President del Cos Facultatiu de l’Hospital de la Santa Creu i President de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya (1884-1888): “Durant la seva presidència, i gràcies al seu prestigi –escriví Manuel Carreras i Roca- l'Acadèmia va viure uns anys esplèndids; augmentà el nombre de socis, s'incrementà la biblioteca, i ell mateix féu un donatiu de diversos centenars de volums i revistes” [22].

Fou membre de la Junta de la Casa de la Caritat de Barcelona (1883-1887) i del consell de redacció de la revista mensual Anals de Medicina (1907). Fou director-redactor de la Revista de Medicina (1882-1883) i redactor de Independencia Médica, Archivos de Cirugía i Gaceta Médica Catalana (1877-1880). Participà activament en diversos congressos acadèmics nacionals i estrangers (Madrid, París, Roma, Berlín, etc.). Entre les seves publicacions cal destacar, Lecciones de Clínica Médica, Estudios de Clínica Médica i Diagnóstico y terapéutica de los aneurismas aórticos [23].

Com a metge consultor el doctor Pere Esquerdo arribà a ser una autoritat indiscutible no tan sols a Barcelona, sinó a Catalunya i a la resta de l’Estat. Fou el metge consultor del poeta català mossèn Cinto Verdaguer (1845-1902) a la mort del doctor Robert: “El dia 10 d’abril, després d’una nova consulta amb els metges de capçalera –escriu Oriol Casassas al seu article sobre Verdaguer-, Bartomeu Robert morí sobtadament, i la seva funció de metge consultor fou assumida pel doctor Pere Esquerdo[24].

Fora de la medicina, la música fou una de les aficions de Pere Esquerdo. A casa seva s’acostumaven a fer velades musicals, com les del 3 d’abril de 1892 on els convidats gaudiren de les excel·lències d’aquests quatre joves concertistes: Maria Via, els germans Bonín i Pau Casals (1876-1973), tot un virtuós del violoncel:

“Galantemente invitados por los señores de la casa tuvimos anoche el gusto de asistir á la velada musical organizada en los salones de la casa del doctor don Pedro Esquerdo con el objeto de dar á conocer los progresos que en el piano ha realizado la joven concertista señorita María Via discípula del maestro Vidiella.

Con este motivo organizóse una sesión musical que estuvo á cargo de la citada pianista y de los otros jóvenes concertistas hermanos Bonín y Casals.

La señorita Via en la interpretación de la sonata en do sostenido menor de Beethoven, <<Capricho>>  de Scarlatti,  <<La Sirena>> de Thomé, <<Estudio>> de Thalberg y una de las rapsodias de Listz, demostró buenas condiciones de mecanismo é intuición musical que adquiridas en corto periodo de estudio la permiten esperanzar lugar privilegiado si persevera en los estudios. La escogida concurrencia que llenaba los salones la aplaudió con el mayor entusiamo.

La señorita Pilar Bonín que cada vez que la oimos nos sorprende por los rápidos progresos que realiza en el violín los puso de relieve en tres composiciones que ejecutó de Beriot, Douda y Vianiansky, haciendo verdaderamente las delicias de los concurrentes.

El señor Casals que, á pesar de contar sólo quince años de edad, es ya un consumado profesor de violoncello interpretó con exquisita galanura una gavota de Opper y una polonesa de Dunkler obteniendo otra nueva ovación.

El señor Bonín en el piano ejecutó primorosamente varias difíciles composiciones de Listz y Chopín acreditando otra vez más la justicia de la distinción que disfruta entre los concertistas contemporáneos.

Terminado el concierto se obsequió a los concurrentes con el lunch retirándose todos muy complacidos así de la importancia artística de la velada como de la exquisita amabilidad con que hicieron los honores de la casa los señores Esquerdo y de su bella hija Valeria” [25].

Pau Casals (1876-1973)

Pere Esquerdo posseïa una llotja al Gran Teatre del Liceu. Allí es trobava ell, en companyia de la seva dona Matilde, la seva filla Valeria i la seva neboda Cecília, filla del mestre Rodoreda, la tràgica nit del 7 de novembre de 1893, quan l'anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques amb el resultat de vint morts i vuitanta ferits. Sortosament, no els hi passà res. Després de treure-les d'allí, el doctor Pere Esquerdo tornà a l’escenari de la tragèdia per a prestar assistència mèdica als nombrosos ferits.

Veiem el que deia el cronista de la La Vanguardia:

“… La gran tragedia en su conjunto resulta indescriptible, en concepto de las muchas personas que tuvieron triste ocasión de presenciarla. El sitio donde ocurrió se hallaba cuajado de gente, radiante de luz, animado por las harmonías con que Rossini enriqueció su obra maestra, la última que escribiera, desistiendo de hacer otra y condenándose voluntariamente á la infecundidad ante el temor de no igualar á su victorioso Guillermo Tell… Una sala brillante y una sala embriagadora… Y de súbito ¡qué horror!, la explosión, el estupor, el espanto… un desgarrador desconcierto de gritos, ayes y lamentos, la desbandada de los espectadores aterrados, locos; algunos heridos que huyen con paso vacilante dejando un rastro de sangre, varios muertos que quedan en el sitio, algunos sentados todavía sentados en sus butacas, inmóviles, con el aspecto de figuras de cera… Y por todas partes sangre humana: en el suelo, en las alfombras, en los trajes claros de las damas, en las lustrosas pecheras de las camisas de los caballeros… Las dependencias del teatro, el suntuoso Salón de descanso, el despacho de la Administración, el contiguo Círculo convertidos en hospitales de sangre y en Cámaras mortuorias con sus divanes llenos de carnicería… Por todos lados heridos en el cuerpo que gimen y se retuercen de dolor y una irrupción de heridos en el alma presa de mortal angustia, que buscan á sus deudos ó que desesperados lloran una irreparable desventura… Médicos que trabajan con afán venciendo la profunda emoción que les embarga, y sacerdotes que han acudido presurosos á un local donde no se les ve nunca, para administrar los últimos sacramentos á los moribundos. La primera impresión es de terror, la segunda será de inmenso desconsuelo, cuando se aprecie la catástrofe en toda su extensión; cuando se conozca uno por uno el nombre de las víctimas; cuando de aquel conjunto de horrores se vayan desgajando las desgracias individuales…” [26].
L'atemptat en el Liceu de Barcelona en la publicació francesa "Le petit Journal".
 
Sobre l’autor del criminal atentat, Santiago Salvador, els professors Daniel Cardona i Juan Carlos Losada escriuen:
“El Gran Teatro del Liceo inauguraba aquel 7 de noviembre la temporada con la representación de la ópera Guillermo Tell. Santiago Salvador ocupaba una localidad delantera del cuarto piso; era un aragonés de familia católica y carlista que había evolucionado hacia el anarquismo, vinculándose a círculos de italianos exiliados y al malogrado Paulino Pallás. Con un pasado miserable, sin oficio conocido, pobre como una rata, aquella noche había dejado a su familia sin cenar para comprar la entrada del Liceo. Eran las diez y cuarto de la noche cuando, al inicio del segundo acto, Salvador arrojó dos bombas al patio de butacas. Sólo una de ellas explotó, entre las filas trece y catorce, ocasionando veinte muertos y ochenta heridos. Entre el enorme tumulto, pudo abandonar el teatro tranquilamente, dirigiéndose a su casa” [27]. Santiago Salvador (1862-1894) va ser detingut a Zaragoza i condemnat a mort i ajusticiat al garrot vil al pati d’Els Corders de la presó del carrer Amàlia de Barcelona.Aquell mateix any de 1893 van morir dos fills dels meus besavis materns, els petits Álvaro i Pedro, de 5 i 3 anys d’edat respectivament [28]. Pedro morí la nit de Nadal i Álvaro, uns dies després, el 30 de desembre. Pocs dies abans el doctor Pere Esquerdo havia ingressat a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.
Pere Esquerdo arribà a la vellesa amb plenes facultats físiques i mentals: "Los años -explicava el Dr. Arteaga- no menguaron ni su afición al estudio ni su actividad profesional. Parece imposible que hubiera podido alcanzar casi a la edad de setenta años con la gallardía que demostraba, soportando la dura labor de la profesión penosa lo moral y en lo físico, pues hasta hace muy pocos años dormía cinco o seis horas" [29].

Pel doctor Antonio Gallart Esquerdo (1913-1988), nét de Pere Esquerdo, sabem com era un dia qualsevol en els darrers anys de la vida del doctor Esquerdo:

“Cuando no salía de casa, cenaba un café con leche, en el que mojaba la parte superior de un llonguet, y una tostada, untada generosamente con mantequilla salada danesa. Terminada la frugal cena, se ponía encima del pijama, la americana-batín marrón y las gafas para leer. Se sentaba en la cama y provisto de una mesa muy cómoda con facistol acoplado empezaba a estudiar hasta media noche.

Se levantaba alrededor de las 6 de la mañana, y a las 7,45, con puntualidad cronométrica, llegaba al Hospital de la Santa Cruz con su Berliet "coupée", conducido por su chofer Mariano, uniformado impecablemente. Mi abuelo materno descendía del Berliet en el patio del vetusto Hospital de la Santa Cruz, que era y es lugar de tránsito entre las añosas calles del Carmen y del Hospital. Uno de los personajes de la época, y uno de los primeros en dar los buenos días a Don Pedro, era un viejo municipal llamado Montero, que lucía un raído uniforme polvoriento, plagado de manchas y que jamás había sido planchado. Casi simultáneamente un mozo del Hospital con bata, que tampoco era un dechado de limpieza, tiraba una cuerda y una campana tañía en lo alto; era la señal esperada: anunciaba la llegada de un Catedrático o de un Jefe de Servicio del Hospital de la Santa Cruz. El mozo, después de haber tocado la campana, gritaba con voz chillona hasta desgañitarse: ¡Doctor Pedro Esquerdo!” [30].

“Qui perd els orígens, perd identitat” diu Raimon en una de les seves cançons. Pere Esquerdo mai va perdre les seves arrels vileres. Ell i el seu germà Álvaro tenien a la Vila les seves residències d’estiu, Pere, la “Quinta Valeria”, coneguda com “La Mediasa” i Álvaro, “L’Hort”, al barri de l’Ermita.

Pere Esquerdo Esquerdo morí a la seva vila natal el 29 de maig de 1922 a l'edat de 70 anys.

Antonio Gallart Esquerdo ens recorda que pocs dies abans de la mort del seu avi, ell havia celebrat la seva primera comunió, festa a la que el nostre biografiat no va poder assitir degut al seu delicat estat de salut:

“Recuerdo perfectamente que en 1922, cuando ya había sufrido tres crisis de infarto de miocardio, calzado con borceguies de paño y una americana-batín, de color marrón, transitando por el pasillo que unía la salita de estar con el recibidor de su mansión de la Avenida Diagonal, al entregarme una soberbia medalla de oro con la imagen en relieve de San Antonio de Padua, como regalo de mi primera comunión, y a la que su delicado estado de salud no permitiría asistir, y que se celebró el 22 de mayo de 1922, me dijo: -No podré asistir a tu primera comunión, pues estoy cansado por haber luchado mucho en esta vida, y me voy a descansar a la Mediasa, aunque todavía me siento fuerte. Para que puedas comprenderme -yo entonces contaba 9 años de edad- te diré que soy de tan excelente material como un submarino alemán al que los aliados han torpedeado ya tres veces, sin lograr echarlo a pique, pero el submarino ha resultado tan considerablemente averiado que va naufragando poco a poco. Para hundirlo definitivamente deberán lanzarle un nuevo torpedo mucho más potente que los anteriores-” [31].

Pere Esquerdo Esquerdo rebé sepultura al cementeri municipal de la Vila Joiosa. Cinc anys després i pel desig de la seva vídua, les seves despulles arribaren en vaixell a Barcelona i d’allí al panteó familiar dels Esquerdo al cementeri de Montjuïc, on reposava el seu germà Álvaro Esquerdo, mort a la capital catalana l’abril de 1921. Molt anys després, en aquell mateix panteó fou enterrada la dona amb la que compartí la seva vida durant gairebé mig segle, Matilde Rodoreda Santigós, morta l’11 de desembre de 1945 als 86 anys d’edat.

En la sessió necrològica (15/06/1923) organitzada pel cos facultatiu de l’Hospital de la Santa Creu amb motiu de la col·locació del retrat del doctor Pere Esquerdo a la Sala dels Metges, el doctor Antoni Jaumandreu escriví:

"La desaparició del Dr. Esquerdo del regne dels vius deixa un buid impossible d'emplenar; no ja el buid que tota mort representa per a un determinat nombre d'amics, sinó un buid irreparable per a tota Barcelona, un buid les conseqüències dels quals sols el temps, amb sa mà carinyosa, està en situació de compensar. Al difondre's la trista nova de sa mort, no és ja la família solament, no són sos amics, és la ciutat en pes la que es condol de l'esdeveniment. I és que el Dr. Esquerdo, com a metge consultor, constituïa una autoritat científica indiscutible, amb la qual se comptava sens excepció, essent tanta sa fama, que no hi havia cas greu o desesperat en què no es recorregués a sos consells. Cridat en junta, la seua entrada en la casa del malalt, constituïa sempre un motiu d'esperança, constituïa sempre un esdeveniment que no s'esborrarà amb tanta facilitat de la memòria dels milers d'habitants de Barcelona que en una o altra ocasió sol·licitaren los auxilis seus. I se comprèn que els qui un dia, en un moment de desesperació, davant un malalt greu en llur família, recorregueren a ell, servaran eterna memòria d'instants tan crítics, i associant aquesta recordança amb la del consultor que els haurà mostrat un camí per a la salvació del ser volgut en perill de mort, se juntaran avui amb nosaltres per a retre el merescut homenatge a l'il·lustre finat" [32].

Vam començar la biografia amb una divertida anècdota. L’acabarem amb una altra anècdota del meu besavi. El doctor Joan Codina i Altés (1891-1963) amb una ironia fina i mesurada explicava: “En el moment de pagar, el malalt es ficà la mà en una de les butxaquetes exteriors de l’armilla, on es duien les peces menudes, i preguntà: «Quant és?» La resposta del doctor Pere Esquerdo fou visual: tragué la mà de la butxaca exterior de l’armilla i la ficà a la butxaca interior, la que hom anomenava la «butxaca de l’infern». Així, sense ni tan sols obrir la boca, el doctor Esquerdo indicà al pacient que el preu era més elevat que no es pensava” [33].



[1] F. Gallart Monés, Galeries de catalans i occitans il·lustres: El Dr. Pere Esquerdo, en Medicina Catalana, del 15 de març de 1936, pàgs.241 i 242. 
[2] Víctor Català, Lo Doctor Pere Esquerdo, en Il·lustració Catalana, del 18 de març de 1917, pàgs.180-182.
[3] Desconec el significat i l’origen d’aquest malnom.
[4] El seguien per ordre d’edat: Álvaro (1853-1921), Maria (1857-1884) i Vicenta, que va néixer pels volts de 1864.  
[5] Llibre de Baptismes (1851-1853), f.19.
[6] María Jesús Marí i Marta Gema Sellés, Aproximació a la vida i obra el Doctor Álvaro Esquerdo, en L’Ermita, 100 anys d’un col·legi, Ajuntament de la Vila Joiosa, pàgs.36-44.
[7] María Jesús Marí i Marta Gema Sellés, op. cit, p.42.
[8] Antonio Gallart Esquerdo, La dinastía de los Esquerdo y de los Gallart. Trabajo presentado en la Sesión científico-literaria de la Real Academia de Medicina de Barcelona, 10 de juny de 1986.
[9] Diari Català, del 9 de juliol de 1879, pàgs.1 i 2. El Diari Català, fundat per Valentí Almirall el 4 de maig de 1879, va ser el primer diari escrit integrament en català.
[10] Josep Rodoreda Santigós (Barcelona, 1851 – Buenos Aires, 1921), músic, compositor i director d’orquestra. El Virolai a la Mare de Déu de Montserrat, amb lletra del poeta Jacint Verdaguer, és tot un himne pels catalans. Es pot veure en l'enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=pCBoPY7zqrk.
[11] La família paterna de Matilde Rodoreda tenia arrels a Gaià, Sallent i Balsareny.
[12] El matrimoni Rodoreda havia tingut dos fills més, Joan i Enric, nascuts el 1853 i 1857 respectivament i que moriren en edat infantil: Enric als tres anys d’edat; no hem trobat la partida de defunció de Joan.
[13] Diari Català, del 23 de maig de 1881, pàg.470.
[14] El doctor Francesc Gallart Monés (1880-1960) era el gendre de Pere Esquerdo; estava casat amb Julia Esquerdo Rodoreda (1885-1960).
[15] F. Gallart Monés, op. cit.
[16] Alfonso Arteaga, Muertos Ilustres: El Dr. D. Pedro Esquerdo Esquerdo, en Revista Española de Medicina y Cirugía, de juliol de 1922, pàgs.369-371.
[17] Dimití el 9 de juliol de 1900.
[18] La Vanguardia, del 9 de desembre de 1893, pàg.2. L’article havia de sortir el dia 8, però, “por exceso de materiales”, no es publicà fins el 9.
[19] La Vanguardia, del 22 d’agost de 1916, pàg.12.
[20] La Vanguardia, del 2 d’octubre de 1921, pàg.2.
[21] Alfonso Arteaga, op. cit.
[22] Manuel Carreras i Roca, Fets assenyalats de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, des de la seva fundació fins a la presidència del doctor Turró, en L’Acadèmia I la Barcelona de fa cent anys, Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Barcelona, pàgs.161-182.
[23] Discurs llegit per ell mateix en la sessió inaugural de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya el 26 d’abril de 1890 i editat per la Imp. de Pedro Ortega l’any 1892.
[24] Oriol Casassas, Com tothom –qui més qui menys-, Verdaguer va estar malalt, en Verdaguer, un geni poètic: catàleg de l’exposició commemorativa del centenari de la mort de Jacint Verdaguer, 1902-202, pàg.93.
[25] La Vanguardia, del 4 d’abril de 1892, pàg.3
[26] La Vanguardia, del 12 de novembre de 1893, pàg.4.
[27] Gabriel Cardona / Juan Carlos Losada, Weyler, nuestro hombre en la Habana, Planeta, Barcelona, 1997, pàgs.143-144.  
[28] Anys enrera havien mort Matilde i el primer Pedro; Matilde morí el desembre de 1881 a l’edat 11 mesos i Pedro el febrer de 1883 als 9 mesos d’edat.
[29] Alfonso Arteaga, op. cit.
[30] Antonio Gallart Esquerdo, op. cit.
[31] Antonio Gallart Esquerdo, op. cit.
[32] Sessió necrològica organtizada pel cos facultatiu a la bona memòria del doctor D. Pere Esquerdo i Esquerdo. Biografia pel Dr. Antoni Jaumandreu, pàgs.4 i 5.
[33] Ramon Casares i Potau i Manuel de Fuentes Sagaz, Història de la Clínica Plató 75è aniversari, Barcelona, 2001, pàg.89.

viernes, 18 de noviembre de 2011

Novetat bibliogràfica: Documentació històrica i bibliografia de la Marina Baixa, per Agustí Galiana



Agustí Galiana, President de l'Associació d'Estudis de la Marina Baixa, ha publicat un CD ROM on, per una banda, trobem una recopilació de documents antics de la Marina Baixa. Hi ha prop de 2.000 documents de diverses èpoques que afecten a tots els pobles de la comarca. Per altra banda, recull uns 100 documents gràfics, on destaquen els mapes, i una posta al dia de la bibliografia sobre la Marina Baixa.
El treball es pot considerar titànic (947 pàgines) i és el fruït de la gran voluntat de l’autor. Des d’este blog volem fer-li arribar la nostra enhorabona. Considerem que és una obra d’obligada consulta pels estudiosos de la comarca.
El CD es pot adquirir per 8 euros o 4 euros per als socis d’AEMABA. Si esteu interessats podeu contactar amb Pablo Giménez Font: pfontsella@hotmail.com